

Ellos [y nosotros]
La primera llei de Newton apunta que un objecte sempre tendeix a estar o bé en repòs o bé en un moviment uniforme i rectilini, a menys que una força externa l’obligui a alterar el seu estat. Per aquest motiu, si una força centrípeta actua sobre aquest objecte, aquest es veurà atrapat per una força invisible anomenada central. D’aquesta manera, l’objecte veurà alterat el seu moviment, modificada la seva inèrcia i se li complicarà tornar al seu estadi físic original.
L’economista i historiador aragonès José Larraz López, membre destacat de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, va escriure el 1943 un interessant llibre d’economia titulat “La época del mercantilismo en Castilla (1500-1700)”. Pel qui va ser procurador a les Corts franquistes i ministre de Franco el 1939, tot just acabava la guerra civil —per tant, home compromès fins al moll de l’os amb la dictadura franquista— a l’hora de referir-se a la unitat d’Espanya argumentava que aquella realitat política —entre els segles XV i el XVIII— havia estat molt diferent respecte a la del seu temps. En conseqüència, no era possible parlar de l’existència d’un mateix Estat unitari —Espanya— durant totes aquelles centúries, cosa que sí que passaria a partir de l’arribada dels Borbons.
El fet és que tant Galícia, Astúries, Cantàbria, Lleó i Castella —el nucli primitiu del regne— com les tres províncies basques —Àlaba, Guipúscoa i Biscaia—, més Extremadura, Andalusia i Múrcia acabaran formant part d’un mateix cos integrat. D’aquesta manera, la part central de la península Ibèrica —l’espai que va des del litoral cantàbric fins a l’estret de Gibraltar— acabarà compartint una mateixa frontera, i els territoris seran legislats per unes mateixes Corts —les castellanes— que utilitzaran una mateixa moneda i tots plegats seguiran una mateixa política econòmica i fiscal. Perdó, menys les tres províncies basques que, ja des del segle XIV, quedaran exemptes de totes les càrregues impositives castellanes. Per tant, queda palès que la resta de territoris peninsulars —Portugal i la Confederació Catalanoaragonesa— mai van formar part d’aquesta matriu castellana.
Certament, a mitjan segle XV, la península Ibèrica estava dividida en cinc blocs polítics d’importància desigual: Portugal, els territoris de la corona de Castella, el regne de Navarra, la Confederació Catalanoaragonesa i l’emirat musulmà de Granada. De fet, a mitjan segle XV, cada un d’aquells conjunts de territoris acabaran per adquirir una personalitat molt diferenciada, i es constituiran en societats originals amb els seus costums, les seves particularitats jurídiques, les seves pròpies institucions i, fins i tot, amb la seva pròpia llengua.
Que un historiador de l’època més fosca de la dictadura —com és en José Larraz López— serveixi per a combatre la colossal desinformació o ignorància volguda per l’espanyolisme actual hauria d’avergonyir una part de la classe política, els mitjans de comunicació —inclosos els “influencers” amagats rere les xarxes— que una vegada i una altra, des de les seves supremes tribunes no s’han cansat ni es cansaran mai de proclamar l’existència d’una Espanya unitària des de fa més cinc-cents anys.
L’oligarquia castellana —des de fa massa temps i encara que parlant català a la intimitat— repeteix una vegada i una altra el mateix error quan parlen d’Espanya com a realitat política ja des del segle XV, tot referint-se com “la nación más antigua de Europa”. Si entenguessin d’una vegada per totes que des del segle XV fins a principis del XVIII, Castella va dur a terme una política de nul·la d’integració del món mediterrani —i portuguès—, i que aquesta només seria possible gràcies a l’ús de la força, combinada amb una repressió persistent i a un espoli constant dels recursos econòmics a fi de modular les seves legítimes aspiracions, segurament els ajudaria a entendre moltes qüestions que ens succeeixen avui en dia com Estat. I més concretament, els ajudaria a entendre que el projecte d’Espanya —tal com està plantejat des de l’arribada dels Borbons— és del tot insostenible.

“A mitjan segle XV, la península Ibèrica estava dividida en cinc blocs polítics d’importància desigual: Portugal, els territoris de la corona de Castella, el regne de Navarra, la Confederació Catalanoaragonesa i l’emirat musulmà de Granada.”
L’inici de les divergències hispàniques
Després de la batalla de les Navas de Tolosa —a inicis del segle XIII—, Castella s’endinsà definitivament per l’interior de la Meseta inferior, cosa que li provocà una etapa d’extrema eufòria veient les possibilitats que li oferia el nou territori. Però aviat s’adonà que, tot i tenir molta voluntat, ensopegava amb el mateix problema què havia topat Lleó a finals del segle XII. Després de la Concòrdia de Benavent —acord de compra del regne de Lleó per part de Castella— fou quan Castella —excepte el territori nassarí— adquirí pràcticament el perímetre actual.
La Meseta inferior, amb una orografia muntanyosa i abrupta —sobretot a les zones més properes al sistema Central— disposava d’unes terres poc aptes per a l’agricultura —excepte la vall del Guadalquivir—, amb escassetat i poca qualitat de les pastures, que sumades a la forta variabilitat climàtica entre estiu i hivern, esdevenien factors massa adversos per poder prendre’n el control ràpidament. A més, cal afegir-hi tres elements encara més determinants com són la baixa natalitat de la població del nord, la nul·la mobilitat d’habitants del nord vers al sud —malgrat fomentar les pressures o repartiments territorials— i les conseqüències d’aplicar una política excessivament repressiva contra la població autòctona —argumentant ximpleries— que culminarà amb l’expulsió dels moriscos andalusos.
Tots aquests factors repercutiran molt negativament en l’economia castellana perquè s’esberlarà d’arrel qualsevol activitat manufacturera i comercial, com per exemple el comerç amb l’Orient o l’Àfrica a través de l’estret. En qualsevol cas, la Monarquia —a fi de perllongar la seva política expansiva —va continuar necessitant augmentar els seus ingressos regulars, cosa que va contribuir a una situació d’extrema inflació, que va repercutir en una alteració monetària i va generar un dèficit permanent en la seva balança comercial.
Com a solució, la Monarquia va exercir una forta pressió fiscal sobre alguns sectors de la població —com ara els jueus—, però sobretot vers els grans ramats transhumants de la Meseta superior, just en el moment que tant Flandes com el nord d’Itàlia es convertien en els grans compradors de la llana castellana. Aquest trànsit llaner havia catapultat Burgos cap a la primera línia de ciutats d’Europa i va convertir el cantàbric com un important eix marítim vers Europa, cosa que va estimular el naixement d’una indústria tèxtil. Però tot s’esvaí en el moment que els interessos de la noblesa —propietària de les terres, fonamentada en antics drets de conquesta— van prevaldre per sobre de qualsevol iniciativa privada dels llaners, cosa que va impossibilitar el floriment econòmic dels segles posteriors.
Davant l’ofec econòmic, la Monarquia —a fi de dinamitzar l’economia— va recórrer al crèdit que oferien les comunitats jueves, assentades en les principals ciutats hispanes. Així fou com més aviat que tard tant reis, nobles com ordes militars, comunitats eclesiàstiques o “concejos” —i fins i tot particulars o “situados”, com se’ls coneixia a l’època— van acabar abusant del crèdit, la qual cosa va esdevenir a la llarga un veritable problema intern. Davant el fort endeutament del tresor públic castellà, la Monarquia —a conseqüència de la generalització d’impagaments— va iniciar una reforma del seu sistema financer, encara que el veritable desllorigador fou la promulgació de l’Edicte de Granada —també conegut com a Decret de l’Alhambra— pel qual els Reis Catòlics decretaven l’expulsió de tots els jueus dels territoris hispans, cosa que va suposar obtenir grans béns a la Monarquia a curt termini.
Pel que fa a la resta de territoris peninsulars —sobretot el món mediterrani i el món atlàntic portuguès—, van saber trobar en el mar una palanca de creixement que els va permetre continuar amb les seves polítiques expansives. Per exemple, la burgesia comercial catalana va saber aprofitar les conseqüències de la guerra amb França —la famosa croada de Felip l’Ardit— per a potenciar la seva indústria manufacturera. La creació dels Consolats de Mar i l’ampliació d’antigues rutes marítimes —iniciades al segle X— foren els mecanismes de penetració que aprofità la Confederació Catalanoaragonesa per a satisfer la demanda que tenien els seus productes —draps, eines de ferro, coralls, cuirs, espècies o esclaus— tant en els mercats peninsulars —Lisboa, Donostia, Bilbao o Sevilla— com en els mercats estrangers de Sardenya, Sicília, Bruges, Constantinoble, Tunis o Alexandria.
Un territori format per “persones lliures”
Des de l’inici de l’expansió feudal —a inicis del segle IX—, els territoris del nord-oest peninsular es van configurar sota la fórmula juridicoadministrativa del “dominium”, fonamentada en el dret romà, cosa que significava que el titular de la propietat de la terra era un “dominus” o senyor. Per tant, el rei o el comte —màxima figura en la piràmide social— des del principi va esdevenir el propietari final —directament o indirecta— de totes aquelles terres que s’anessin expropiant.
Hem de tenir present que cap senyor tindria el menor interès a posseir terres, aigües, ramats o molins si no hi haguessin pagesos capaços d’organitzar processos de treball estables que propiciessin la conversió de l’esforç en una renda. Per tant, amb la creació de l’Extremadura a partir del segle IX, la política expansiva castellanolleonesa es va executar per mitjà de les comunitats de “villa y tierra”, les quals esdevindrien l’element clau d’organització politicojurídica dins dels “nous territoris expropiats”. D’aquesta manera, el paisatge de la Meseta fou articulat a partir de la fundació d’un seguit de viles majors —emmurallades i amb representació a les Corts castellanes— de les quals depenien sis o vuit llogarets sense muralla situats al voltant de la vila principal.
Per als senyors, el veritable perill pivotava en l’existència —dins d’aquell vast territori— de comunitats pageses lliures que escapessin d’aquella nova jurisdicció. Per aquest motiu, van crear mecanismes que suposessin un endeutament brutal d’aquelles comunitats de “villa y tierra” a través de les famoses cartes de poblament o “asentamientos” i dels contractes de “presura”, amb la finalitat que perdessin tota possible mobilitat, quedessin adscrits a la terra i, d’aquesta manera, asseguressin el retorn dels deutes contrets.
I com que la vida del rei era tan “sacrificada” —encara avui ho és quan es permeten el luxe d’anar a caçar elefants— aquests acabaven cedint les terres pels serveis prestats a altres senyors, entitats eclesiàstiques o monestirs. Per tant, depenia de qui era el rendista final —o sigui, el propietari— que les terres eren conegudes com de reialenc, si era del rei; d’abadenc, si era d’un abat o d’un bisbe; de “solariego”, si era d’un noble o un orde militar; o de “behetria”, si eren els mateixos vilatans qui escollien el senyor. A la llarga, tota aquesta tipologia de propietats contribuirà a la formació dels grans latifundis “messetaris” —conegut com el procés de senyorialització— que a partir del segle XIV propiciarà la concentració de molt de poder, tant econòmic com territorial, en una part molt ínfima de la població castellana.

«A partir del segle IX, la política expansiva castellanolleonesa es va executar per mitjà de les comunitats de “villa y tierra”, les quals esdevindrien l’element clau d’organització politicojurídica dins dels “nous territoris expropiats.”
Cap a una nova concepció de l’Estat
A finals del segle XV, el món castellanolleonès acabarà “expropiant” uns 385.000 km² de terres —entre la Meseta superior i la inferior—, en les quals hi viuran prop de quatre milions i mig de persones, inclosa la població nassarí. I a la resta de la península, la població estarà repartida de la següent manera: als territoris de la Confederació Catalanoaragonesa hi viuran prop de nou-centes mil persones en uns 110.000 km²; unes cent vint mil persones viuran en 11.000 km² a Navarra; i a Portugal un milió de persones viuran en 88.000 km².
Castella, encara que era el territori amb més extensió de la península Ibèrica, va continuar experimentant continus problemes econòmics i demogràfics, principalment empès pel procés de consolidació de la senyorialització, en detriment de l’esgotada economia expansiva, la qual s’havia basat en l’expropiació indiscriminada de terres i la reassignació de propietats a través de la coerció física.
Aleshores, durant la segona meitat del segle XV, la Monarquia castellana va iniciar un procés de transformació econòmica a través d’una reforma monetària i fiscal, cosa que li va provocar un important desajustament social, fins al punt que va acabar repercutint directament als interessos nobiliaris. D’aquesta manera esclataran importants aldarulls per tot el regne i, en veure’s incapaç de calmar els ànims, la Monarquia aplicarà una política de satisfacció senyorial a través de l’oferiment de més terres, més drets i més pensions vitalícies a costa de l’erari públic i finançat mitjançant un impost especial sobre la població de les ciutats comuneres. I per reblar el clau, a principis del segle XVI, les principals Comunitats de Castella es veieren obligades a assumir un considerable impost per a cobrir la compra del títol Imperial —per part de la família dels Habsburg— cosa que desembocà en la famosa Revolta dels Comuners.
Tanmateix, aquesta política va tenir un impacte insuficient a l’hora d’aplacar les ambicions senyorials, cosa que va fer aflorar l’existència d’una divisió encara molt més profunda en el si de l’aristocràcia castellana. Aviat es va palpar l’existència de dues faccions políticament antagòniques: per una banda, trobem les famílies dels Pacheco, Villena o Girón, els quals eren partidaris de prendre part més activa en les grans decisions polítiques del regne i, per tant, veien necessari afeblir la Monarquia per a controlar-la. I per l’altra, hi havia els Santillana o els Mendoza que entenien que havia arribat el moment d’abstenir-se del poder, perquè la Monarquia —edificada sobre una nova concepció d’Estat— era qui havia de garantir l’estabilitat del regne a fi d’assegurar els seus privilegis senyorials… in saecula saeculorum.
Després de la Guerra Civil castellana (1475-1479), els dos territoris més extensos de la península Ibèrica —el regne de Castella i la Confederació Catalanoaragonesa— crearen plegats una nova entitat política coneguda amb el nom de Monarquia Hispànica, a la qual aviat li sumarien Granada (1492), Portugal (1497) i Navarra (1512). Aquell nou estat dinàstic fou configurat amb la unió de només dos elements clau: l’exèrcit i la política exterior. Per a la resta d’elements que configuraran l’Estat modern, com ara fronteres, monedes, lleis i institucions, romandran totalment separats.
D’aquesta manera, la configuració i repartiment del poder —acordat a la Concòrdia de Segòvia per ambdues parts— es va estructurar de la següent manera: mentre Castella s’articularà segons l’autoritat sacralitzada de la reina i sempre per sobre de la noblesa i l’església —gràcies a una eficaç política d’endormiscament de les Corts—, la Confederació Catalanoaragonesa s’organitzà al voltant de la Constitució de l’Observança, la qual obligarà sempre al rei a governar i pactar d’acord amb les lleis del Principat.
A la llarga, Castella oferirà menys resistència als monarques hispans, cosa que no passarà dins la Confederació Catalanoaragonesa, la qual respectant totes les seves realitats juridicopolítiques, acabaran limitant les iniciatives no pactades entre els diferents braços —comte-rei, noblesa, clergat i ciutadans honrats— que representaran part de la societat confederada. L’historiador John Elliott en el seu famós llibre “Imperial Spain (1469-1716)” molt encertadament ho va definir de la següent manera: els sobirans espanyols (castellans) eren reis absoluts a Castella i monarques constitucionals a Aragó (Catalunya).

“Els sobirans espanyols (castellans) eren reis absoluts a Castella i monarques constitucionals a Aragó (Catalunya).”
L’imperi inconscient
Només l’atzar i els alisis conduïren els primers navegants de la Confederació Catalanoaragonesa a la zona més poblada del continent americà. Des del principi dels viatges cap a l’oest, els primers navegants van tenir la certesa i la consciència que allí on havien arribat no eren les Índies Orientals, sinó que es tractava d’un territori completament diferent. I en adonar-se d’aquest fet, la Monarquia castellana va desplegar tota la seva moderna maquinària jurídica i administrativa per a posseir-lo legítimament. Sense encomanar-se a ningú i per dret de conquesta, la Monarquia va tornar a adjudicar-se la propietat d’aquells territoris tot ignorant la població autòctona.
El descobriment d’importants jaciments de metalls preciosos —entre Mèxic i el Perú— propiciarà la fundació o refundació d’importants ciutats americanes, les quals adquiriran un altre rol territorial a fi d’assegurar importants fluxos regulars de riquesa vers Castella. Per tant, actuant com a nou-rics, Castella gastarà una quantitat indecent de recursos econòmics per a construir el seu concepte de civilització, fonamentada en el catolicisme. Aquesta obsessió —de vegades incontrolada— els portarà a embarcar-se en infinitat de conflictes de tota mena, com ara: disputes teològiques, conflictes familiars, afers comercials o fastuoses construccions megalòmanes.
Però a principis del XVII, les mines americanes començaren a mostrar signes d’esgotament, cosa que s’accentuarà a mesura que avança el segle. Davant d’aquesta desacceleració, i a fi de mantenir el mateix ritme de despesa, la Monarquia recorrerà al préstec de bancs alemanys —els Fugger o els Welser— i la banca genovesa dels Spínola, Centurione, Balbi, Strata i, sobretot, Gio Luca Pallavicino. Aleshores, es veurà obligada a apujar els impostos i a exercir una pressió fiscal sobre el conjunt de tota la societat hispànica. Recordem la famosa “Unión de Armas” del Compte-Duc d’Olivares. Davant d’una allau generalitzat d’impagaments, l’Estat entrarà en un procés de successives bancarrotes (1627, 1647, 1652 i 1662), cosa que contribuirà a projectar-li una imatge molt desfavorable davant la resta de cancelleries europees.
La història d’Espanya encara avui continua estigmatitzada per una “llegenda negra” concebuda entre els segles XVI i XVII —tant pels luterans de Wittenberg com pels holandesos de Dillenburg—, la qual buscava esmicolar la seva hegemonia al món. Posteriorment, a fi de controlar les matèries primeres de les colònies castellanes i portugueses, els anglesos amplificaran la propaganda protestant, com a element clau de desprestigi davant les elits colonials, cosa que els ajudaria a iniciar i finançar els processos d’independència de les colònies hispanes al llarg del segle XIX.
La deriva borbònica
De manera reiterada, Castella —i després Espanya— s’ha trobat sempre davant d’un perillós cercle viciós, en el qual la despesa contreta per l’Estat ha estat excessiva, i ha necessitat augmentar contínuament els impostos per a equilibrar els ingressos, cosa que l’ha portat —de manera perllongada en el temps— a una desmesurada pressió fiscal sobre el conjunt de la població.
Amb l’entrada dels Borbons —després d’una llarga campanya de desprestigi contra els Àustries— els problemes econòmics es van agreujar quan, a través de la utilització de continus préstecs, représtecs, negociacions i renegociacions, aquests només serviren per a satisfer la seva “grandeur” personal, en detriment de la modernització de la societat d’acord amb l’esperit il·lustrat que imperava a tot Europa.
Els Borbons sempre van ser conscients que l’única manera de sustentar econòmicament tot el regne hispànic era annexionant tots els territoris peninsulars i, d’aquesta manera, configurar un nou hexàgon geopolític, similar a l’hexàgon francès. Però això no fou possible perquè des de finals del XVII Portugal ja no formava part de la Monarquia Hispànica, encara que s’intentarà annexionar-lo en tres ocasions durant el XIX i XX. Per tant, els esforços només es van poder centrar sobre els territoris del Llevant peninsular que, primer amb la guerra de Successió i després amb els Decrets de Nova Planta, va permetre als Borbons vincular sectors productius —mestres artesans i mercaders— al nou sistema centralista. En conseqüència, aquesta fidelització vers els Borbons els va permetre —als afins al nou règim— accedir als grans contractes públics, cosa que els va abocar cap a una dependència absoluta del nou sistema centralista la qual acabarà teixint una xarxa de corrupció generalitzada en tots els nivells de la gestió pública.
D’exemples no en falten, com quan a principis del segle XIX la reina Maria Cristina —vídua de Ferran VII— va lliurar el poder als liberals espanyols, que a la vegada pactaren amb la burgesia industrial catalana per a forjar una interessada aliança política i socioideològica que es materialitzaria amb la institució d’un sistema proteccionista. D’aquesta manera es dilapidava la tradició mercantil catalana i es traïa l’esperit del 1705, perquè la negativa borbònica vers el lliure mercat del Principat amb Anglaterra i els Països Baixos —els seus principals socis comercials— va iniciar tot el procés que convergiria en l’11 de setembre de 1714.
Tampoc amb la instauració del “règim democràtic del 78” la cosa va millorar pels interessos del Llevant peninsular. De fet, les seves conseqüències les patim diàriament els catalans, valencians i balears quan any rere any aportem xifres monstruoses dels nostres PIB a les arques de l’Estat en pro d’una “centralitat solidària” i recordem-ho, amb el vistiplau de polítics, industrials i banquers. I la història continua fins a l’actualitat, quan després d’una dècada políticament i social intensa, l’Estat acaba de proposar-li a Catalunya —aviat també se li proposarà a València i a les Illes— un finançament singular, segurament condicionada per una gran solidaritat. En fi!
La història ja va advertir Felip II quan visità per darrera vegada el seu pare, l’emperador Carles d’Habsburg, al monestir de Yuste quan li va aconsellar que si volia augmentar l’imperi, calia que situés la capital a Lisboa, perquè això significaria lligar-lo amb el Nou Món; si volia conservar-lo, la situés a Barcelona, és a dir, entroncar-lo amb la tradició clàssica; i que si volia perdre’l, situés la capital a Madrid. I, efectivament, Madrid va ser la capital més mal comunicada d’Europa fins a començaments del segle XX quan, gràcies al desenvolupament de les línies aèries i la construcció dels pantans, es va aconseguir dinamitzar aquella solitud enmig de la Meseta castellana.
Tornem a Newton. I com passarem d’una força centrípeta cap a una força centrífuga? Doncs aquesta només serà possible si existeix una acceleració tangencial que permeti variar el mòdul de velocitat de l’objecte i, d’aquesta manera, podrà tornar al seu estadi físic original. Per tant, serà la innovació tecnològica qui provocarà una acceleració del moviment econòmic que aprofitant-se de “l’Open Banking” i “l’Embedded Finance” esdevinguin la força tangencial que possibiliti retornar al nostre estadi original? Aconseguir-ho està a les nostres mans!
11Onze és la fintech comunitària de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!
Deja una respuesta
Lo siento, debes estar conectado para publicar un comentario.
👏Va bé saber d’on provenen els veïns i els seus costums per entendre bona part del perquè de tot plegat.Esperant amb candeletes la força tangencial que possibiliti el retorn al nostre estadi original.
Gràcies, Mercè pel comentari. T’asseguro que hi treballem intensament per a possibilitar-ho. Seguim a La Plaça!