Després d’uns mesos en què semblava que la inflació començava a estabilitzar-se, el 2026 els preus han tornat a accelerar-se a Europa. Aquesta vegada, el principal detonant no és un excés de consum, sinó l’encariment de l’energia arran de les tensions al Pròxim Orient. 

Quan puja el petroli, no només costa més omplir el dipòsit: també s’encareix el transport, la producció industrial i, en general, bona part de l’activitat econòmica. Tard o d’hora, una part d’aquests costos acaba arribant al consumidor.

Davant d’aquest escenari, el Banc Central Europeu ha tornat a recórrer a una de les seves principals eines: els tipus d’interès. Però per entendre per què ho fa, cal començar pel principi. Què és exactament la inflació? Per què apujar els tipus pot ajudar a controlar-la? I per què, quan els diners perden poder adquisitiu, l’or torna a guanyar protagonisme?

Quan els diners compren menys

La inflació és l’augment generalitzat dels preus durant un període de temps. Dit d’una manera molt més senzilla, significa que els mateixos diners permeten comprar menys coses.

Si avui disposem de 100 euros i podem comprar deu productes de 10 euros, però un any després aquests mateixos productes costen 11 euros, els nostres 100 euros continuen sent els mateixos. El problema és que ja no tenen el mateix valor real.

A l’agost del 2026, la inflació anual de la zona euro va arribar al 3,3%, després del 2,9% del juliol, i l’energia va ser el component que més es va encarir, amb una pujada interanual del 14,3%. En canvi, si s’exclou l’energia, la inflació es va mantenir molt més continguda, fet que permet identificar clarament d’on prové bona part de la pressió actual sobre els preus.

Aquesta diferència és important perquè el Banc Central Europeu intenta mantenir la inflació al voltant del 2% a mitjà termini, un nivell que considera compatible amb l’estabilitat de preus. Quan s’allunya massa d’aquest objectiu, el BCE intervé per evitar que l’increment es converteixi en un problema persistent.

El problema comença amb l’energia

No totes les crisis inflacionàries tenen el mateix origen. La que vam viure el 2021 i el 2022 combinava problemes en les cadenes de subministrament després de la pandèmia, una recuperació molt ràpida del consum, polítiques monetàries i fiscals expansives i, finalment, l’impacte energètic de la invasió russa d’Ucraïna.

El repunt actual té una composició diferent. Aquesta vegada, el principal factor és un xoc d’oferta energètica relacionat amb el conflicte al Pròxim Orient, que ha pressionat a l’alça el preu del petroli i d’altres fonts d’energia.

L’efecte es transmet ràpidament. Si puja el combustible, transportar aliments i mercaderies costa més. També augmenten els costos de moltes fàbriques i serveis que depenen de l’energia. Les empreses poden assumir una part d’aquest sobrecost durant un temps, però quan la situació s’allarga acostumen a traslladar-ne una part al consumidor.

Així és com una crisi energètica es transforma en inflació. Un problema que inicialment afecta el petroli acaba influint en el preu dels aliments, la roba, els serveis o pràcticament qualsevol producte que necessiti energia o transport per arribar fins a nosaltres.

El Regne Unit mostra l’efecte dominó

El Regne Unit ofereix un bon exemple d’aquesta transmissió. La inflació anual va passar del 2,9% al juliol al 3,1% a l’agost del 2026, amb el transport com un dels principals factors d’increment. Els combustibles per a vehicles es van encarir un 23% en un any.

Però l’efecte ja s’observava abans que els productes arribessin al consumidor. Els costos dels materials i combustibles utilitzats pels fabricants britànics augmentaven un 6,1% interanual, mentre que els preus de sortida de fàbrica ho feien un 3,7%.

Aquest procés resumeix bé el mecanisme inflacionari actual: primer s’encareix la matèria primera, després augmenten els costos empresarials i, finalment, una part d’aquesta pujada acaba incorporant-se als preus de venda.

Què hi pot fer el BCE?

Aquí entren en joc els tipus d’interès, que no són res més que el preu de demanar diners prestats. Quan una família contracta una hipoteca o una empresa demana finançament, no només retorna els diners que ha rebut, sinó que també paga interessos. Com més elevat és el tipus, més car resulta endeutar-se.

El Banc Central Europeu no fixa directament el tipus de cada hipoteca, però sí que estableix els tipus oficials que condicionen el cost del diner dins del sistema bancari. Quan els apuja, el crèdit tendeix a encarir-se i això redueix el consum i la inversió.

Una família pot ajornar la compra d’un cotxe o d’un habitatge, mentre que una empresa pot decidir que una nova inversió ja no és prou rendible. Si l’economia gasta menys, disminueix la pressió sobre els preus i la inflació tendeix a moderar-se.

Però aquesta eina té una limitació evident: uns tipus d’interès més alts no poden produir més petroli ni resoldre un conflicte geopolític.

Quan l’origen de la inflació és un problema d’oferta energètica, el BCE no pot actuar directament sobre la causa. El que intenta és evitar que l’encariment inicial de l’energia s’estengui a tota l’economia i acabi generant una dinàmica permanent de pujades de preus i salaris.

Això obliga el banc central a buscar un equilibri difícil. Si actua massa poc, la inflació es pot enquistar; si apuja massa els tipus, pot refredar excessivament l’economia.

El cost de frenar els preus

Per a les famílies, aquesta situació genera pressió per dues bandes. La inflació redueix el poder adquisitiu dels ingressos i dels estalvis, mentre que uns tipus d’interès més elevats fan més cars els préstecs, les hipoteques i el finançament empresarial.

Aquesta és una de les raons per les quals els bancs centrals intenten actuar de manera gradual. Les projeccions del BCE apunten que la inflació continuarà moderant-se durant els pròxims anys, però també mostren que tornar de manera estable al 2% no és necessàriament un procés immediat.

I és precisament quan apareix aquesta combinació d’inflació, tipus elevats i incertesa geopolítica que molts estalviadors comencen a preguntar-se si mantenir tot el patrimoni en efectiu és suficient.

Per què l’or torna a guanyar protagonisme?

Quan coincideixen inflació, tipus d’interès elevats i incertesa geopolítica, molts estalviadors comencen a preguntar-se si mantenir tots els diners en efectiu és suficient. El problema és senzill: els euros que tenim al compte no desapareixen, però si els preus continuen pujant, cada vegada permeten comprar menys.

És en aquest context que l’or recupera protagonisme. A diferència de l’euro, el dòlar o la lliura, no es pot crear per decisió d’un banc central. És un actiu físic, escàs i costós d’extreure, i això li dona unes característiques diferents de les dels actius financers tradicionals. No vol dir que el seu preu pugi sempre ni que sigui una protecció automàtica contra qualsevol episodi inflacionari, però sí que pot ajudar a diversificar el patrimoni i reduir la dependència d’una sola moneda o d’un sol tipus d’actiu.

Aquesta funció explica per què els mateixos bancs centrals continuen acumulant-ne. Durant el segon trimestre del 2026 van comprar 289 tones netes d’or, i una àmplia majoria dels gestors de reserves enquestats pel World Gold Council preveu que les reserves mundials continuïn augmentant. Entre els principals motius hi ha la diversificació, la preservació de valor a llarg termini i la necessitat de reduir l’exposició a riscos monetaris i geopolítics.

Per a l’estalviador, la idea clau és que guardar diners i conservar-ne el poder adquisitiu no són exactament la mateixa cosa. Si tot el patrimoni està concentrat en efectiu, qualsevol pèrdua de valor de la moneda afecta el conjunt dels estalvis. Incorporar actius amb un comportament diferent pot ajudar a repartir aquest risc.

L’or no elimina la inflació ni garanteix rendibilitat, però la seva escassetat, el seu caràcter físic i la seva independència respecte d’un emissor expliquen per què continua formant part de les reserves dels bancs centrals i de moltes estratègies patrimonials.

Protegir els estalvis amb or físic ha estat una de les principals aportacions d’11Onze a la seva comunitat i, ara, s’amplia el ventall de productes. Per això, davant de la volatilitat, de l’encara alta inflació i de la crisi de confiança creixent en el sistema bancari, l’or torna a reforçar-se com a valor refugi. Descobreix l’Or Llavor a Preciosos 11Onze.