Els mercats financers acostumen a enviar senyals subtils abans que esclatin les grans crisis. El recent cas de BlackRock en el sector del private credit ha despertat una pregunta incòmoda entre molts inversors: fins a quin punt aquest mercat és realment líquid? 

El sector ha crescut fins a superar els dos bilions de dòlars i s’ha convertit en una peça clau del sistema financer global. Però el seu funcionament amaga una tensió estructural que ara torna a estar sota el focus.

La notícia que ha encès les alarmes és aparentment tècnica, però significativa. BlackRock va decidir limitar les retirades del seu fons HLEND després de rebre sol·licituds de reemborsament per valor d’uns 1.200 milions de dòlars, aproximadament un 9,3% del total del fons. Aquest tipus de vehicles d’inversió acostumen a aplicar restriccions —normalment al voltant del 5% trimestral— per una raó molt simple: els actius en què inverteixen no es poden vendre amb facilitat. El private credit consisteix principalment en préstecs directes a empreses privades, sovint de mida mitjana, que no cotitzen en borsa i que, per tant, no disposen d’un mercat secundari profund on aquests préstecs es puguin negociar ràpidament.

Quan molts inversors intenten recuperar els seus diners al mateix temps, els gestors es troben davant d’un problema clàssic de liquiditat: els fons prometen certa flexibilitat als inversors, però els actius que tenen a la cartera són estructuralment il·líquids. El mercat va reaccionar immediatament a aquest recordatori incòmode i la cotització de BlackRock va arribar a caure prop d’un 7% després de conèixer-se la decisió. Més enllà d’aquest moviment puntual, el que realment va inquietar els inversors és el missatge implícit: el private credit s’ha convertit en un mercat gegantí, però continua basant-se en actius difícils de vendre ràpidament quan la confiança del mercat comença a trontollar.

El creixement explosiu del private credit

El creixement del private credit no s’entén sense mirar enrere. Després de la crisi financera del 2008, els reguladors van reforçar els requisits de capital i control de risc de la banca tradicional, especialment a través dels acords de Basel III. Aquestes normes van obligar les entitats financeres a ser molt més prudents a l’hora de concedir préstecs, sobretot a empreses amb perfils de risc més elevats. El resultat va ser un canvi estructural en el mercat del crèdit: part del finançament que abans assumien els bancs va començar a desplaçar-se cap a actors no bancaris. Gestors d’actius i grans fons d’inversió van aprofitar aquest buit per entrar amb força en el negoci del crèdit privat.

Firmes com Blackstone, Apollo Global Management, Blue Owl Capital o la mateixa BlackRock van convertir aquest espai en una nova indústria financera. En poc més d’una dècada, el sector ha crescut fins a superar els 2 bilions de dòlars en préstecs, convertint-se en una font de finançament clau per a moltes empreses mitjanes, especialment als Estats Units. Per als inversors, aquests fons ofereixen una proposta atractiva: rendiments superiors als dels bons tradicionals en un entorn de tipus baixos. Tanmateix, aquest model també amaga una fragilitat estructural. Molts inversors hi aporten capital altament líquid, mentre que els gestors l’inverteixen en préstecs que poden trigar anys a recuperar-se. És un equilibri delicat que funciona mentre la confiança es manté intacta.

Tres escenaris possibles

La pregunta que avui es fan molts analistes no és si el private credit desapareixerà, sinó com reaccionarà si el context econòmic es torna més advers. Després d’una dècada de creixement accelerat, aquest mercat encara no ha estat sotmès a una recessió profunda que posi a prova la seva resistència. En aquest context, diversos analistes apunten tres escenaris plausibles per als pròxims anys.

1. Ajust ordenat
   El primer escenari és també el que molts experts consideren més probable. El sector podria entrar en una fase de normalització després d’anys d’expansió intensa. Alguns impagaments empresarials i restriccions puntuals a les retirades podrien aparèixer, mentre que els rendiments es moderarien respecte als nivells dels últims anys. 
   Tot i aquestes tensions, el sistema continuaria funcionant sense grans sobresalts. El private credit seguiria sent una font rellevant de finançament empresarial, però amb expectatives més prudents i una gestió del risc més estricta. La probabilitat estimada d’aquest escenari és alta. 
2. Tensió sectorial
   Un segon escenari podria produir-se si l’economia global entrés en recessió. En aquest cas, l’augment dels impagaments empresarials pressionaria els resultats dels fons i podria generar inquietud entre els inversors.
   Si aquesta preocupació es traduís en una onada de peticions de retirada, alguns fons podrien veure’s obligats a limitar reemborsaments. Les conseqüències serien pèrdues en alguns vehicles d’inversió, més volatilitat financera i una revisió general del risc del sector. El mercat no col·lapsaria, però entraria en una etapa de tensió. La probabilitat d’aquest escenari és moderada.
3. Crisi de liquiditat
   El tercer escenari és menys probable, però no impossible. Una crisi de confiança podria provocar una sortida simultània d’inversors. En aquest cas, els gestors es trobarien amb un problema estructural: la manca de compradors immediats per als préstecs que tenen a la cartera.
   Si això passés, els fons no podrien vendre els actius amb prou rapidesa, els preus dels préstecs caurien i alguns vehicles podrien bloquejar temporalment les retirades. Situacions similars ja s’han vist en fons immobiliaris o de private equity, on la liquiditat aparent desapareix quan el mercat entra en estrès. La probabilitat és baixa, però existent. 

Per què tornen els actius tangibles

Quan els mercats financers mostren signes de tensió, els inversors acostumen a recuperar una pregunta tan antiga com el mateix comerç: què té valor fora del sistema financer? En aquests moments, l’interès acostuma a desplaçar-se cap als actius tangibles, aquells que existeixen independentment de la confiança en un intermediari o en un mercat. 

Històricament, això s’ha traduït en una major demanda d’or físic, de matèries primeres o de determinats actius immobiliaris. No és casualitat que, en els darrers anys, molts bancs centrals hagin augmentat les seves reserves d’or per reforçar la seguretat dels seus balanços, recuperant el paper d’aquest metall com a actiu de reserva global. L’or ha funcionat durant segles com una protecció davant crisis monetàries, inflació o inestabilitat financera precisament perquè no depèn de cap emissor ni d’un sistema financer concret.

En realitat, el debat de fons no és si el sistema financer col·lapsarà. La història demostra que els mercats tenen una enorme capacitat d’adaptació. La qüestió clau és una altra: com protegir el patrimoni en un món amb més volatilitat, més deute i més incertesa geopolítica. 

Durant anys, molts inversors han concentrat les seves carteres en actius altament interconnectats —accions, bons o fons d’inversió— que depenen d’una mateixa infraestructura financera. Però episodis com el del private credit recorden que aquests mercats es basen en un element essencial: la confiança en la liquiditat. Quan aquesta confiança es debilita, la diversificació torna a convertir-se en un principi fonamental, no només entre productes financers, sinó també entre actius financers i actius tangibles.

El cas BlackRock no és una crisi sistèmica, però sí un recordatori oportú. En els períodes d’abundància financera és fàcil assumir que la liquiditat sempre existirà i que sempre hi haurà algú disposat a comprar els nostres actius. La història financera, però, ens ensenya que quan arriben les tensions aquesta certesa pot desaparèixer ràpidament.

Per això, més enllà de les modes del mercat, la pregunta que es fan avui molts estalviadors continua sent la mateixa que es feien els inversors fa segles: què és realment meu… i què depèn del sistema?

Per a la Comunitat 11Onze, entendre aquesta diferència és essencial. Perquè protegir el patrimoni no consisteix a predir el futur dels mercats, sinó a construir una estratègia d’estalvi i inversió capaç de resistir quan el sistema entra en tensió.

Diversifica, protegeix i dona valor real als teus estalvis. A Preciosos 11Onze t’ajudem a invertir amb seny en or físic, el refugi que mai falla.