Granges Bitcoin, les mines de criptomonedes

L’elevat augment que experimenta el preu i la rendibilitat de les criptomonedes, amb el Bitcoin al capdavant, ha originat una autèntica febre de l’or. Però, en aquest cas, les mines són de moneda digital.

 

A diferència del sistema monetari tradicional, on els Governs imprimeixen diners en funció de les seves necessitats, si ens centrem en el Bitcoin, la creació monetària està limitada. Cada deu minuts es posen en circulació bitcoins i, aproximadament cada quatre anys, el software disminueix a la meitat els blocs de moneda emesa, en un procés conegut com a halving. Es preveu que cap a 2140 s’hauran posat en circulació el total de 21 milions de Bitcoin.

Com funcionen les mines de Bitcoin

Els bitcoins no s’emeten i queden disponibles per a qui vulgui o arribi primer a agafar-ne. No, es posen en circulació en blocs encriptats que han de ser desxifrats. I aquí és on entra el concepte de la mineria de les criptomonedes: amb cada emissió, cada deu minuts, els miners connectats a la xarxa reben un nou algoritme per a resoldre un problema matemàtic que, un cop solucionat, els dona la recompensa de nous bitcoins o de comissions per a la transacció; els miners validen el bloc i l’afegeixen a la cadena de blockchain.

La competència cada cop més forta per a fer aquesta feina ha portat a la creació de les Granges Bitcoin arreu del món, on es diu que es cultiven les criptomonedes. Aquestes granges responen a la necessitat de construir autèntics superordinadors afegint en xarxa uns ordinadors a uns altres, perquè siguin capaços de desxifrar els algoritmes cada cop més complicats el més ràpid possible, per a fer-ho abans que els incomptables competidors.

Aquestes estructures generen un consum d’electricitat tan elevat que el més freqüent és que s’instal·lin en països on aquesta energia és més econòmica i amb climatologies fredes, que permetin evitar el sobreescalfament d’ordinadors i equips. Tanmateix, també han portat a la demanda intensiva de components informàtics imprescindibles per a crear aquestes xarxes, com les targetes gràfiques, fins al punt que algunes cadenes de venda en línia les han tret del seu catàleg obert per a evitar que s’esgotin.

A Catalunya, un problema de consum elèctric

Les Granges Bitcoin i l’afany pels presumibles guanys també han arribat a Catalunya. A casa nostra la implantació de Granges Bitcoin no és il·legal, però topa principalment amb l’elevat cost de l’energia que patim els consumidors en general, i que en el cas d’aquestes instal·lacions posa la factura elèctrica pels núvols. Això ha comportat que en alguns casos els seus propietaris optessin per punxar la llum o connectar-s’hi fraudulentament. Les consegüents denúncies han portat els Mossos a obrir investigacions, en la majoria dels casos amb la sospita errònia que es tractava de plantacions de marihuana.

Pisos, soterranis o magatzems semiclandestins plens d’ordinadors connectats en xarxa cultivant criptomonedes o minant bitcoins, expressions utilitzades per definir l’extracció i l’obtenció de monedes digitals. Pot semblar difícil d’entendre, però tot això té un sentit dins del seu sistema d’emissió.

És d’aquesta manera que han anat sortint a la llum casos com el conegut de Cambrils l’any 2018, una gran mina en un hotel en remodelació d’aquesta localitat costanera, o aquesta mateixa setmana, la descoberta en un pis de Sant Adrià de Besòs a la qual abans ens referíem. De moment són casos més aviat aïllats i semiclandestins, però tot indica que poden anar creixent, alhora que creixi la rendibilitat de les criptomonedes i la febre dels seus miners per obtenir-les.

 

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Tecnologia

Barcelona

4min lectura

Un dels principals hubs tecnològics d'Europa

Economia

Catalunya

5min lectura

Líder en empreses innovadores

Sostenibilitat

Autoconsum fotovoltaic

4min lectura

Tendència després de l'adéu a l'impost al sol



Cada cop es va establint un consens més general en la nostra societat que accepta que el creixement econòmic ha de respectar unes normes de sostenibilitat i que debat com lligar ecologia i economia.

 

El creixement econòmic, com a pilar del sistema capitalista, s’ha associat sovint a la condició urbana, al creixement de les ciutats i a l’ampliació sense gaire limitació de les seves àrees metropolitanes. I tant els serveis com les infraestructures que hi calen han anat estenent-se, modificant el territori i, de retruc, deixant al marge l’entorn natural i les conseqüències de la seva alteració.

Ara és evident que això ha provocat una emergència ecològica i moltes consciències han canviat. S’afegeixen a la visió que l’economia no pot oblidar la natura, una idea cada cop més assumida. Fora de l’entramat més purament urbà és segurament on més passos es fan en aquesta direcció, moguts per la sensibilitat de la conservació del paisatge i del patrimoni natural.

Seguint aquest objectiu de protecció i valoració d’aquest patrimoni, el món local va crear les Cartes del paisatge. Des de 2006 el Decret 343 de la Generalitat desenvolupa la Llei 8/2005 per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge, tot i que algunes comarques com l’Alt Penedès ja disposaven de la seva particular des de 2002.

L’encaix sostenible de l’economia

La promoció d’aquells sectors que s’adapten millor a natura i territori, com ara el vitivinícola, són una de les apostes més freqüents. Un tipus d’indústria que encaixa agricultura i turisme, aportant beneficis a la comarca per un mínim de dues vies i potenciant el paisatge; alguns estudis demostren que les vendes augmenten quan el comprador les lliga a un entorn.

Mantenir aquesta sostenibilitat, però, de vegades no és tan senzill. La primera qüestió és relativa al turisme, del qual hem parlat, i a la protecció del paisatge com un escenari exclusiu per a la seva massificació. Això pot incidir, de fet, en la comoditat i el dia a dia dels mateixos habitants. En segon terme, podríem tornar a tot allò que requereix la indústria, que finalment donarà feina i deixarà guanys en forma d’impostos, com ara la creació de polígons.

Una qüestió de mobilitat i d’energia

Les infraestructures per a la mobilitat i el transport i la generació de l’energia que cal per a bellugar-ho tot són potser els dos factors on l’economia troba més dificultats per fer-se sostenible. I el món local ha respost amb molta cautela i preocupació als plans, cada cop més imminents, de la creació de parcs eòlics o fotovoltaics que, si bé semblen encaminar-se a la generació d’una energia més neta, es pensa que xocarien de ple amb la cura del paisatge.

Un dels arguments del territori fa ressaltar que si les zones urbanes són les grans consumidores d’energia, haurien també de rebre elles l’impacte de generar-les —i s’han fet propostes, com cobrir els sostres de les zones industrials amb plaques solars. Ara bé, la paralització de les decisions pel debat —a Catalunya només s’ha instal·lat un molí de vent generador en dotze anys— no atura el que poden fer d’altres i hi ha qui considera que es perden oportunitats; recentment, per exemple, es va presentar un projecte de parc eòlic a l’Aragó per nodrir d’energia renovable el nostre país.

Però les grans ciutats tenen més debats oberts entre créixer o garantir uns mínims ecològics i, com hem comentat, el transport n’és un de fonamental. Recentment, ha tornat a primera línia la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat, un projecte que des d’un sector empresarial es veu de país, imprescindible per situar Barcelona i Catalunya com un pol atractiu i accessible per als negocis, mentre que molts ciutadans i col·lectius el veuen del tot insostenible, demanant una discussió molt més profunda sobre com i quant volem créixer. Segurament aquesta última és la clau del debat que ens cal afrontar aviat.

 

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Economia

Sabies que l'economia depèn de la biodiversitat?

7min lectura

Els beneficis equivalen al doble del PIB mundial.

Economia

Productes de proximitat

7min lectura

L'opció preferent dels catalans arran de la pandèmia

Sostenibilitat

Pagaries més per un turisme sostenible?

4min lectura

És el sector turístic amb més creixement mundial



La llengua catalana està plena de refranys on la saviesa popular aconsellava sobre economia, és a dir, on la comunitat s’ajudava. En fem un recull i n’analitzem l’origen.

 

La paremiologia és la ciència que estudia l’origen i el significat dels refranys, i és tan antiga com la mateixa llengua. En trobem mostres en les traduccions dels proverbis de la Bíblia, en llibres jueus i àrabs de sentències traduïts al català. Els podem trobar a l’obra del filòsof Ramon Llull o de l’escriptor Francesc Eiximenis, en el llibre Tirant lo Blanc… Des de final del segle XVI, el refrany passa per davant dels proverbis. Aquests són tan sols exemples de com la paremiologia està present des de temps immemorials: Proverbis de Guillem de Cervera (1180), Llibre de Doctrina del Rei Jaume d’Aragó (1290), i així, fins a arribar a llibres com el de Baldiri Reixach o el de Carles Amat, usats per l’ensenyament. Un dels paremiòlegs del nostre país és el Víctor Pàmies i Riudor; a través del seu treball podem conèixer l’origen, la història, l’etimologia…

A tall d’exemple, uns quants refranys, relacionats amb els diners i la inversió. La saviesa popular sempre ens dona bons consells.

  • L’aigua va allà on n’hi ha més.
    Es refereix als diners: que qui més n’inverteix, més beneficis obté. (De fet, l’aigua tendeix a acumular-se: formant rius, en el mar…) Ve a dir que: Els diners van on n’hi ha.
  • Sabater amic o parent, calça car i dolent.
    Adverteix que, qui dona diners per guanyar una amistat o trobar l’amor, en surt mal parat perquè tothom s’aprofita de l’amabilitat.
  • Per casar filles donzelles no venguis moltons ni ovelles.
    Significa que no s’ha de desfer mai el patrimoni familiar. (Abans, per a casar una filla se l’havia de dotar amb alguns bens: diners, joies, mobles, parament de taula i de llit, animals, terres…)
  • Béns de campana, Déu els dona i el diable els escampa.
    Ens diu que aquells guanys que arriben fàcilment, sense esforç, són els més fàcils de perdre. 
  • Diners de tot fan veritat i del jutge advocat.
    Ens diu que amb diners podem aconseguir canviar la realitat segons els nostres interessos. 
  • Si a qui deus no pots pagar, humilment li has de parlar.
    Aquest refrany ens diu que cal ser humil amb els nostres creditors quan no podem pagar-los el que els devem, per tal d’evitar represàlies.
  • Germans, els pans; parents, els qüens; i coneguts, els papers de menuts (qüens = diners). Entre germans es comparteix fins i tot l’aliment, entre parents es poden fiar o demanar diners, i entre coneguts, res de tot això.
  •  Educació i diner fan al fill cavaller.
    L’educació fa persona cabal i els diners ho proclamen.
  • Al marit, barca; la muller, arca (arca = cofre = caixa dels diners).
    Els marits feien feina física i les dones administraven els diners de la família. Significa que cada u ha de fer les tasques per a les quals està millor preparat.
  • Sastres, música i sabaters, moltes postures i pocs diners
    Mouen molt les mans i el cos a canvi de poc benefici.
  •  Si la butxaca no sona, els músics no poden tocar.
    Amb economia precària no es poden fer grans coses.
  • Pagant, sant Pere canta / En pagar, sant Pere canta / Pagant, mossèn Pere canta.
    Els diners aconsegueixen les coses més impensables.
  • Si vols enganyar al marxant, posa-li la “ganància” per davant.
    Els diners en efectiu davant dels ulls solen decidir de seguida a qui ven. 
  • Qui pren, son cor ven.
    Qui accepta diners, regals o favors d’algú, queda en deute material o moral. 
  • A on vas, diners? Allí a on n’hi ha més.
    Vol dir que posseir diners és el principi per tenir-ne més.

 

Els refranys a Catalunya

Els refranys es poden categoritzar en funció de la temàtica. Segons Joan Fontana, José Enrique Gargallo, Víctor Pàmies i Xus Ugarte en el seu treball Els refranys més usuals de la Llengua Catalana, existeixen 15 grans temes:

  1. Refranys meteorològics.
  2. Refranys del calendari.
  3. Sobre oficis i beneficis (diners, treballs, oficis…). 
  4. Refranys sobre religió i creences. 
  5. Refranys sobre la llar i la família.
  6. Refranys sobre homes i dones. El cos humà i les edats de la vida. 
  7. Refranys de flora, fauna i natura.
  8. Refranys sobre qualitats i sentiments de les persones. 
  9. Refranys sobre salut i malaltia. 
  10. Refranys sobre el menjar i beure. 
  11. Refranys geogràfics. 
  12. Refranys sobre festes i lleure.
  13. Refranys sobre consells.
  14. Refranys sobre moral.
  15. Calaix de sastre.

Els refranys tenen dos significats, el significat literal i un de figurat, que fa d’exemple pel significat literal. Més enllà de com fer servir els refranys en el nostre parlar habitual, aquests són trossos de discurs prefabricat. A banda que pel fet de ser coneguts per la majoria d’integrants de la comunitat de parlants, es poden utilitzar per fer referència a les idees que amaguen com una drecera per tal d’evitar d’explicar-los.

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Economia

Història de la banca

5min lectura

A Catalunya

Història de la Pesseta

1min lectura

Orígens i curiositats que ha tingut la nostra moneda catalana

En el mercat immobiliari, i concretament en el del lloguer, ens podem trobar amb situacions molt diverses i que poden suposar abusos i incompliments de la normativa vigent en cada moment. Però tots els abusos els pateix el llogater? O el propietari també es pot veure indefens?

 

El setembre passat, va entrar en vigor la nova Llei de contenció de preus del lloguer (Llei 11/2020 de 18 de setembre), amb l’objectiu de frenar la ingent pujada de preus que s’estava vivint, especialment a Barcelona i àrea metropolitana. Amb aquesta es rebaixa i congela el preu dels nous contractes de lloguer en zones amb alta demanda d’habitatge. S’ha aconseguit una reducció del 4,12% de mitjana.

Amb aquestes mesures, sembla que els polítics responen a les demandes de plataformes i sindicats, en favor d’un habitatge a preus assequibles o, si més no, regulats. Fins i tot, s’ha publicat una Guia Ràpida per conèixer l’abast de la nova normativa.

Quins són els abusos?

És evident que era insostenible mantenir el model alcista en els preus de l’arrendament, tal com ha estat passant els darrers anys. Els llogaters tenen uns drets bàsics que a vegades es veuen vulnerats, i que haurien de denunciar en cas de trobar-se en alguna d’aquestes situacions d’abús:

  • En firmar el contracte de lloguer, el propietari ha d’entregar la cèdula d’habitabilitat i el certificat energètic. L’obtenció d’aquests documents té un cost, per la qual cosa, alguns propietaris poden intentar arrendar l’habitatge sense tenir-los, tot i ser obligatoris. Pel lloguer de locals només és obligatori el certificat energètic. 
  • Fer un ús pacífic de l’habitatge, sense que el propietari ho pugui pertorbar. Molts cops es produeix l’anomenat bullying (assetjament) immobiliari, que consisteix a fer la vida impossible al llogater perquè marxi, i així poder especular amb aquell habitatge. Aquestes accions les solen dur a terme els grans tenidors, com ara fons d’inversió.
  • El propietari s’ha de fer càrrec de les reparacions necessàries i de conservació. El llogater pot fer aquestes reparacions si són urgents, previ avís, i se li podrà descomptar del preu, però a vegades no s’accepten aquestes reparacions com a necessàries, i no hi ha retorn del cost.
  • Pot resoldre el contracte i recuperar la fiança, però hi ha propietaris que no la volen tornar, i podria ser que aquests diners no s’haguessin dipositat a l’INCASÒL, tal com és preceptiu. Això pot significar que no s’hagi registrat el contracte de lloguer i, per això, podríem tenir més dificultats per la recuperació de la fiança.

Ara bé, el dret al retorn de la fiança es perd si es deixa l’habitatge amb desperfectes, que poden suposar un cost de reparació.

Protecció dels propietaris

Tot i això, ens podem trobar que el propietari no sigui el culpable d’una relació conflictiva amb l’arrendador. Per exemple, pot passar que l’habitatge no hagi estat llogat legalment, sinó que algú hagi decidit entrar-hi a viure sense permís; que hi hagi impagaments de la renda acordada; o, fins i tot, que hi hagi un mal comportament del llogater.

La nova llei no resol cap d’aquestes situacions en les quals un propietari es pot trobar i que, com a ciutadà, també té dret que se li donin eines per a resoldre-les. L’única previsió que es fa és de cara als petits tenidors que puguin estar en situació de vulnerabilitat, als quals se’ls permet una pujada del 5% del lloguer, per sobre dels màxims establerts.

El propietari es pot trobar en situació d’indefensió amb facilitat, ja que es considera que és la part forta del tracte. Però el cert és que pot veure com un llogater deixa de pagar-li o li fa malbé l’habitatge, i que la solució al problema sempre ha de passar pels jutjats, fet que li suposa un alt cost de temps i de diners. 

La qüestió és que aquesta problemàtica afecta de la mateixa manera als fons d’inversió i a petits tenidors. Amb les noves regulacions, sembla que aquesta situació comença a revertir, ja que tenen en compte la diversitat de propietaris que hi ha, i fan una mica més equitatiu el repartiment de responsabilitats en aquesta bogeria que és el mercat immobiliari.

 

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Comunitat

Catalunya frena el despoblament rural

5min lectura

Les oportunitats laborals i la centralització del teixit empresarial

Un estudi demostra que els beneficis de la biodiversitat equivalen al doble del PIB mundial. 

 

Cap país ha aconseguit els objectius marcats en termes de diversitat fixats en el Conveni sobre la Diversitat Biològica, amb data límit de 2020. Ara, ens enfrontem a un dèficit de finançament de més de 700 mil milions de dòlars fins a l’any 2030, ha advertit el secretari general de l’ONU. 

Per això, 2021 ha de ser l’any per a la reconciliació entre la humanitat i la naturalesa. Fins ara hem estat destruint el nostre planeta, hem abusat d’ell com si en tinguéssim un de recanvi, el nostre consum de recursos actuals requereix gairebé dos planetes, però només en tenim un. Si comparem la història de la terra amb un any natural, hem usat un terç d’aquests recursos naturals en els últims 0,2 segons. 

Accions com la contaminació de l’aire, la terra i l’aigua han provocat un contraatac per part de la natura que s’evidencia en temperatures rècord, el col·lapse de la diversitat, la propagació dels deserts i en els nombrosos i cada vegada més perillosos fenòmens extrems com incendis, inundacions i huracans.

  • Un planeta per a la biodiversitat 

La biodiversitat o diversitat biològica és, segons el Conveni Internacional sobre la Diversitat Biològica, el terme pel qual es fa referència a l’àmplia varietat d’éssers vius sobre la Terra i el que succeeix amb els patrons naturals que la conformen. Són el resultat de milers de milions d’anys d’evolució segons processos naturals i també de la influència creixent de les activitats de l’ésser humà. La biodiversitat comprèn igualment la varietat d’ecosistemes i les diferències genètiques dins de cada espècie, que permeten la combinació de múltiples formes de vida. Les mútues interaccions amb la resta de l’entorn fonamenten el manteniment de la vida sobre el món.

La biodiversitat és una base essencial del nostre benestar econòmic. Si bé l’activitat empresarial és actualment una de les principals causes de les pressions sobre la biodiversitat, com l’ús de la terra, la sobreexplotació o la contaminació, les empreses de tots els sectors també poden ser les principals promotores de la conservació de la biodiversitat. Ara és necessari que totes les parts interessades col·laborin per a integrar el valor de la biodiversitat en la nostra presa de decisions i desenvolupar solucions que harmonitzin la naturalesa i el creixement econòmic.

  • Biodiversitat en l’empresa 

Moltes empreses no estan disposades que el creixement de la companyia sigui a costa de les persones i del planeta. Per aquesta raó, s’està canviant la forma en què es fan els negocis. 

S’han creat plans interns, per ajudar a crear un món en el qual tots puguem viure bé dins dels límits naturals del planeta. Mitjançant l’ús de recursos per abordar problemes com la salut i la higiene, la igualtat de gènere, el canvi climàtic i les deixalles d’envasos plàstics, s’estan generant beneficis a llarg i a curt termini per la societat. 

En 2010 moltes companyies van començar a tenir consciència sostenible, l’impacte que han tingut tots aquests canvis és molt significatiu: s’han disminuït costos i també riscos, i per descomptat, un dels valors més importants ha sigut generar la confiança del consumidor. 

Danone, per exemple, actua contra el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat i l’escassetat d’aigua. Així, està reduint la seva petjada de carboni amb la finalitat d’aconseguir ser zero emissions el 2050. Més enllà dels seus centres productius, treballa aquests objectius en àrees en les quals comparteix responsabilitat, especialment en l’agricultura; impulsant l’agricultura regenerativa, buscant la protecció del sòl, l’aigua i la biodiversitat, promovent el benestar animal i empoderant a una nova generació d’agricultors.

També té polítiques i eines pròpies que tenen com a objectiu el foment de la biodiversitat:

  • Exemple d’això és la seva política forestal, en la qual fa una declaració d’intencions per a eliminar la desforestació de la seva cadena de subministrament i contribuir a la reforestació.
  • O el fons dedicat a impulsar els seus ecosistemes locals, el Fons Danone Ecosystem, que fa costat a projectes de la companyia que tinguin, a més, una finalitat social. Aquest és el cas de Renueva, un sistema de gestió i revaloració de residus de Danone Aigües que, juntament amb altres col·laboradors, treballen per al reciclatge dels envasos de consum fora de la llar, i compten amb una planta a Barcelona Montcada i Reixac

 

  • 17 objectius per a transformar el món

Nacions Unides ha creat 17 objectius per a transformar el nostre món. Els objectius de desenvolupament sostenible són el pla mestre per aconseguir un futur sostenible per a tots. S’interrelacionen entre si i incorporen els desafiaments globals als quals ens enfrontem dia a dia, com la pobresa, la desigualtat, el clima, la degradació ambiental, la prosperitat, la pau i la justícia. 

Per no deixar a ningú enrere, és important que aconseguim complir amb cadascun d’aquests objectius per al 2030:

  1. Fi de la pobresa,
  2. Fam zero,
  3. Salut i benestar,
  4.  Educació de qualitat,
  5. Igualtat de gènere,
  6. Aigua neta i sanejament,
  7. Energia assequible i no contaminant,
  8. Treball decent i creixement econòmic,
  9. Indústria, innovació i infraestructures,
  10. Reducció de les desigualtats,
  11. Ciutats i comunitats sostenibles,
  12. Producció i consum responsables,
  13. Acció pel clima, 
  14. Vida submarina, 
  15. Vida d’ecosistemes terrestres, 
  16. Pau, justícia i institucions sòlides, 
  17. Aliances per a aconseguir els objectius.

I aquest és el nostre objectiu diari i el de les empreses. Probablement hi haurà moltes companyies que ho posaran en pràctica de manera anònima. En altres apareixeran en la seva pàgina web els plans de desenvolupament i tots aquests canvis que han fet; alguns exemples són: Cepsa, Decathlon, Ferrovial, San Miguel Mahou, Iberdrola, Unilever i Danone, entre altres. 

  • La biodiversitat forma part del progrés

Hem d’aconseguir desmitificar la idea de biodiversitat com sinònim d’engrandir les despeses, si no tot el contrari, juntament amb l’economia van agafats de la mà. Gràcies a aquests gestos i a aquests canvis, no només aconseguirem disminuir els costos sinó que també tindrem una vida més sana, duradora i millor per les pròximes generacions. 

Un documental per no perdre’s és “David Attenborough: Una vida en el nostre planeta”, on el prestigiós naturalista reflexiona tant sobre els moments decisius de la seva vida com sobre els canvis devastadors que ha presenciat. El documental està disponible en la plataforma Netflix i aborda alguns dels reptes de la vida en el nostre planeta. Constata tot el terreny que ha perdut la natura global en menys d’un segle, testifica el canvi que ha vist en la naturalesa en els seus més de cinquanta anys de treball i constata que el món és una meravella única i espectacular. A més, Attenborough llança un missatge d’esperança a les generacions futures revelant les solucions per salvar el nostre planeta del desastre.

Podem començar per les famoses 7 R’s: Reciclar, Reutilitzar, Reduir, Redissenyar, Reparar, Renovar i Recuperar. Entre tots, podem aconseguir-ho, Vols formar part d’aquest canvi? 

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Si t'ha agradat aquesta notícia, et recomanem:

Sostenibilitat

Intel·ligència artificial

6min lectura

El gran aliat del desenvolupament sostenible

Economia

Productes de proximitat

7min lectura

L'opció preferent dels catalans arran de la pandèmia

Sostenibilitat

Innovate4Climate

4min lectura

Cita mundial contra el canvi climàtic



Si alguna cosa ha provocat la pandèmia de la Covid-19, és fer-nos replantejar la societat en què vivim, el nostre sistema sanitari i sobretot, la nostra economia. Un fenomen que ha deixat a moltes de les nostres empreses en una situació precària en què sobreviure es considera tot un èxit.

El Consell Europeu ha dissenyat un pla de recuperació per Europa. Segons ACCIÓ (L’agència de la competitivitat per l’empresa de la Generalitat de Catalunya), aquesta ajuda, aprovada el 21 de juliol del 2020, és per impulsar i poder cobrir les necessitats d’Europa arran del desgavell econòmic provocat per la pandèmia. D’aquests diners en sorgeix el paquet econòmic anomenat Next Generation EU, amb un total de 750.000 milions d’euros. Aquests fons són repartits als estats membres de la Unió Europea per ajudar a la recuperació econòmica, i seran destinats a finançar tota mena de projectes. 

D’aquests, 140.000 milions d’euros van a parar cap a Espanya, una part en ajudes directes i la resta indirectes, en forma de crèdit. 

Com es repartiran aquestes ajudes a empreses:

Segons el Reial decret llei 5/2021, de 12 de març, de mesures extraordinàries de suport a la solvència empresarial en resposta a la pandèmia de la Covid-19, el primer paquet d’ajudes es repartiran de la següent manera:

  • Línia d’ajudes directes a autònoms i empreses

Gestionades per les Comunitats Autònomes i amb una dotació de 7.000 milions d’euros, serveixen per cobrir despeses de pagaments a proveïdors i altres creditors, i també de serveis i subministraments energètics.

  • Reestructuració del deute financer

Atorga al Govern més poder per flexibilitzar els préstecs dotats amb aval públic, permetent així la incorporació de les línies ICO. 

Addicionalment es preveu una dotació de 3.000 milions d’euros com ajudes directes i extraordinàries per tal de reduir la càrrega de préstecs amb aval públic. 

  • Un fons de recapitalització d’empreses

Pensat per a mitjanes empreses que eren viables abans de la pandèmia, però que tenen dificultats de solvència i que no poden accedir al fons gestionat per la Societat Estatal de Participacions industrials (SEPI).

  • Extensió de les moratòries per al desencadenament automàtic de processos concursals

Amb la finalitat de facilitar un major marge per restablir el seu equilibri patrimonial abans d’entrar en concurs.

Tanmateix s’amplia a quatre mesos el període per poder pagar deutes tributaris sense interessos de demora.

Un conjunt de mesures d’ajuda econòmica que, tot i estar supeditades a certs requisits, no deixen de ser una gran alenada d’aire fresc més que necessària en els difícils moments en què ens trobem.

Per altra banda, i com hem vist en anteriors crisis, aquestes ajudes rarament són de franc, i tard o d’hora s’han de pagar tant si es vol com si no es vol, generalment amb polítiques d’austeritat financera.

 

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Si t'ha agradat aquest article, et recomanem:

Economia

La Crisi

5min lectura

Solucions simples a problemes complexos

Economia

Empreses innovadores

5min lectura

Catalunya líder en empreses innovadores

Economia

Banca comunitària

5min lectura

Per ajudar a fer sostenible l'economia de Catalunya



El sector d’esdeveniments ha estat un dels més afectats per la pandèmia, s’han cancel·lat multitud d’esdeveniments que feia mesos que s’organitzaven, i el mateix ha ocorregut amb els casaments.

 

Moltes parelles han hagut de deixar en standby el tan esperat Sí que vull! Per a més endavant, això ha comportat a la cancel·lació de proveïdors (masies, serveis d’àpats, fotògrafs, videomakers, vestits, i un gran llarg etcètera.)

Les parelles que no han pogut esperar a 2022, que és quan s’espera que comenci una nova normalitat, han hagut de reinventar-se i fer via casaments via Zoom o micro-casaments amb 15 persones.

Entrevistem a la Cristina González, Responsable de Comunicació d’Espanya a Bodas.net web líder del sector nupcial, amb l’oficina internacional a Sant Cugat del Vallès.

Com heu viscut el moment de la pandèmia en bodas.net?

El 2020 es van realitzar aproximadament un 80% menys de celebracions que en el 2019, segons una enquesta realitzada per Bodas.net a més de 1390 empreses del sector a la fi de 2020 i 2500 parelles. No obstant això, de tots els casaments, tan sols entre el 5% i el 9% es van cancel·lar, tots els altres es van posposar a una nova data. A més, 8 de cada 10 parelles que van decidir posposar van marcar data per a 2021.

Quin ha estat el feedback que us anaven donant els vostres proveïdors respecte a la cancel·lació dels casaments?

Més que de casaments cancel·lats, parlem de casaments posposats, ja que només entre el 5% i el 9% es van cancel·lar, tots els altres es van posposar.

Com tots els sectors, el sector nupcial ha viscut uns moments difícils al llarg de tot el 2020 i principis del 2021. Durant tot aquest temps, no han existit uns períodes concrets i estables ni uns protocols clars que permetessin celebrar els casaments. Per això, des de Bodas.net ens unim amb associacions de tot el territori espanyol, empreses i parelles afectades per a realitzar una petició conjunta i pública al Govern espanyol el mes de març passat.

A Espanya cada any es casen aproximadament 165.000 parelles i es genera un negoci directe de 3.500 milions d’euros.

El negoci dels casaments recull múltiples activitats i no pertany a un únic sector, s’engloba dins d’uns altres com l’oci o la restauració. Així i tot, tan sols registrades en la web de Bodas.net ja hi ha més de 48.000 empreses que treballen per a casaments, per la qual cosa són moltes empreses, professionals i famílies directament afectades, a més de les prop de 200 mil parelles que esperen casar-se en els pròxims mesos.

Per això considerem que era de summa importància i urgència que el govern establís uns períodes i mesures concretes perquè el sector pogués continuar treballant, igual que havia succeït amb altres sectors.

Els vostres proveïdors s’estan adaptant a la situació actual? Sabeu si han modificat les seves tarifes?

Les tarifes, com en qualsevol sector, són una de les coses que poden variar any rere any, independentment de la situació actual.

Moltes parelles estan fixant la seva nova data de casament per al 2022, en part perquè la situació estigui més controlada. Creieu que podran ser més econòmiques que abans?

Gran part de les parelles que estan fixant els seus casaments per al 2022 són les parelles que es van comprometre el 2020 o inicis del 2021. En l’última enquesta que vam realitzar a la fi d’abril, només el 14% de les parelles van assenyalar que tenien data de casament per al 2022.

Pel que respecta al pressupost, en una enquesta realitzada per Bodas.net el febrer a les parelles espanyoles que es van casar el 2020 o amb data inicial el 2020 i que van posposar per al 2021, més de la meitat (55%) va dir que la situació econòmica actual generada per la Covid no havia afectat el pressupost inicial. Recordem que el cost mitjà d’un casament a Espanya és de 20.500 €, segons el Libro Imprescindible de las Bodas, escrit per Bodas.net en col·laboració amb Carles Torrecilla (professor de ESADE) i Google.

Els casaments íntims, més petits seguiran en plena expansió?

El nombre de convidats s’ha hagut d’ajustar a les limitacions d’aforament de cada lloc i moment. Així i tot, pel que respecta al banquet i tenint en compte que normalment són amplis i amb instal·lacions a l’aire lliure, a més de comptar amb personal qualificat que vetlla per la salut i seguretat de tots, l’ajust de convidats no ha estat tan estès. De 1700 parelles que tenen previst casar-se entre el maig del 2021 i l’abril del 2022, el 74% preveu comptar amb més de 76 convidats en els seus casaments, fins i tot el 50% creu que superaran els 100. La mitjana de convidats en un casament a Espanya és de 130, segons el Libro Imprescindible de las Bodas.

Malgrat les restriccions d’aforament, les parelles continuen preferint casaments de molts convidats. Només el 15% seran micro-casaments.

Es parla que hi ha un canvi a triar altres dies de la setmana perquè els costos siguin més econòmics, esteu notant aquesta nova tendència?

El dia favorit per a casar-se continua sent el dissabte, encara que la tendència és que cada vegada se celebrin més casaments entre setmana (de dilluns a dijous), segons un estudi realitzat per The Knot Worldwidet. Això és una cosa que ja es començava a veure en els últims anys, però, que la situació actual ha precipitat pel reajustament dels enllaços posposats. Sens dubte es tracta d’una tendència que permetrà tenir més opcions en el calendari.

Aquest reajustament de dates també ha provocat que les parelles que s’han compromès durant aquests últims mesos, hagin de marcar la data de casament per al 2022, ja que l’agenda estarà molt atapeïda. Com a conseqüència, si en anys anteriors les parelles espanyoles necessitaven de mitjana dotze mesos per a organitzar el seu casament, ara aquest temps de preparació es dilata fins als 18-24 mesos. Aquesta ampliació en el temps d’organització permetrà a les parelles cuidar i acaronar molt més els detalls que volen per al seu dia.

Expliqueu-nos una mica més, com a experts en casaments, com veieu que seran en el 2022?

Afortunadament, amb el final de l’estat d’alarma, l’avanç de la vacunació i la predisposició dels professionals i de les parelles a adaptar els enllaços a les circumstàncies, les perspectives són bones per a aquests pròxims mesos. Segons l’última enquesta realitzada per Bodas.net a la fi de l’abril a les parelles que tenen data de casament per al 2021, 8 de cada 10 afirma que es casaran en la data marcada. A més, d’aquests, el 70% diu estar segur o molt segur que el casament podrà realitzar-se aquest dia.

Tot fa pensar que els casaments, encara que adaptats a les circumstàncies, han tornat per a quedar-se.

Res impedirà les ganes de casar-se, tot i que hi haurà canvis, tant d’aforament, convidats i la manera de relacionar-se, tot apunta que el 2022 serà un any molt atapeït en dates i per fi podrem recuperar aquest temps perdut. Què visquin els nuvis!

 

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Aprendre el valor dels diners pot ser molt més que un joc per la canalla. Transmetre’ls els valors de l’economia els pot aportar valors com la responsabilitat, la col·laboració, l’estalvi, aprendre a negociar o, fins i tot, emprendre. Els experts recomanen començar a parlar de la gestió econòmica particular i familiar a partir dels set anys, quan els infants ja poden conscienciar-se que el caixer no dóna els diners perquè és màgic, sinó perquè els adults, amb la seva feina, els guanyen i els guarden al banc.

És al nucli familiar on s’aprenen els primers valors sobre els diners. Actualment la majoria d’infants de la nostra societat han crescut en un sistema consumista que els ha acostumat a tenir-ho tot, i a tenir-ho ja. En aquest sentit, la primera lliçó que cal aprendre és que l’accés als diners està limitat a la capacitat de producció d’un mateix. Cal fer-los veure el valor de viure dins de les seves limitacions, i que des de molt joves siguin conscients que saber gastar és tan important com saber com estalviar.

  • Els nens i els adolescents, els grans consumidors

Montse Junyent, formada en direcció i administració d’empreses, aconsella transmetre als infants “el valor dels diners, que costen de guanyar i que se n’ha de fer un ús ètic”. Mostrar-los, des de petits, que totes les decisions que prenem tenen una incidència econòmica, des de la compra i acumulació de joguines, fins a la pràctica de comprar i llançar, el malbaratament d’aliments, o fins i tot l’ús de bosses de plàstic. Els infants poden entendre que una d’aquestes bosses pot acabar al mar i trigar quatre-cents cinquanta anys a desintegrar-se. Conscienciar-los que la Terra és finita i ens hem de responsabilitzar i cuidar-la a través d’accions de consum sostenibles. Adults i nens han de ser conseqüents amb aquesta idea i actuar amb responsabilitat en tots els àmbits, en la nostra relació amb la gent, amb l’entorn, el món o la nostra manera de consumir. 

Junyent també defensa l’economia del bé comú, amb la finalitat de “contribuir a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just”. Aposta per “transmetre i donar a conèixer models econòmics alternatius sostenibles i ajudar les criatures a créixer com a persones compromeses, amb criteri, informació i voluntat de canviar allò que no els agradi”. És a dir, donar als infants totes aquelles eines que els permetin ser independents i prendre les seves pròpies decisions, basades en valors com el compromís, la sostenibilitat, l’honestedat, la innovació o la creativitat. 

Valors que es poden transmetre de moltes maneres, també a través de jocs o contes, i que comencen a l’escola. La sostenibilitat, per exemple, és un dels temes que més preocupa actualment, i per tant, del qual es parla, i molt, dins del sistema educatiu. Per contra, segons Junyent, parlar d’economia des d’una visió ètica i responsable, no s’imparteix tant com caldria.

  • El valor dels diners a través de la setmanada

Molts pares tenen dubtes sobre si han de donar diners als fills. Sovint es pregunten quan haurien de començar a donar-los la setmanada, i quina és la quantitat ideal.

La setmanada pot esdevenir una manera determinant per ensenyar els nens a administrar i valorar els diners, un aprenentatge que els serà de gran utilitat de cara al futur. No hi ha una edat establerta per començar a utilitzar els diners, però és imprescindible que en el moment que ho facin, han de comprendre el seu valor i la importància de l’estalvi. 

Alguns pares relacionen la setmanada amb la realització de tasques de la llar, una visió que molts altres posen en dubte, justificant que tots els membres de la família han de col·laborar en aquest tipus d’activitats. Sigui quina sigui la mentalitat, la qüestió és que el model d’educació que rep l’infant sigui coherent. Per tant, no es tracta de donar setmanada o no, sino de buscar la fórmula perfecta perquè l’aprenentatge sigui a través dels valors.

  • Suggerir als fills en què haurien de gastar-se la setmanada

A mesura que l’infant creixi, la setmanada podrà anant augmentant, sempre en funció de l’ús que se’n faci. És important suggerir als fills en què haurien de gastar-la, tenint en compte els seus desitjos i la necessitat que tenen d’un cert producte. Més enllà d’evitar la compra de productes que no els puguin beneficiar, és important establir una conversa fluida, sense imposar res, on fer-li veure les conseqüències de cadascuna de les seves compres. També serà un bon moment per mostrar-los noves formes de consum, sempre apostant per un model de consum sostenible, que pugui aportar-los un benefici real i el més prolongat en el temps, i que entenguin, en definitiva, que els diners hi són per facilitar-los la vida i que utilitzar-los de forma inconscient pot portar-los a situacions negatives.

El més comú és iniciar aquest aprenentatge cap als cinc o sis anys, tot i que també pot ser beneficiós fer-ho en edat preescolar. Per exemple, se’ls pot mostrar com recollir les seves joguines pot tenir una recompensa, sigui en forma de llaminadura o d’alguna altra cosa, la qüestió és assolir l’aprenentatge que, si les nostres accions tenen un impacte positiu, en som recompensats. I potser en un primer moment serà a través de coses materials, o quan comencem a treballar serà a través dels diners, però amb els anys aquest aprenentatge els farà entendre que la millor recompensa és la que es fa un mateix, des dels propis valors.

  • Ensenyar a estalviar i compartir

Una bona manera de mostrar la importància d’estalviar pot ser dividir els diners que rep l’infant, des de petit, en dues parts. La primera en forma de guardiola que pot tenir a casa, i on guardaran tots aquells diners que es pugui gastar, el que vindria a ser l’economia diària. Per altra banda, pot tenir un compte al banc on aportar aquells diners destinats a l’estalvi futur. D’aquesta manera, crearà una relació amb els diners des de les dues perspectives i entendrà la seva transcendència.

Un altre aprenentatge important serà el de compartir. Els diners no tenen perquè ser de possessió individual, també es poden compartir. Una idea que socialment pot semblar controvertida, ja que ens relacionem amb els diners des del punt de vista de la possessió i, per tant, els individualitzem. Educar els infants en aquest sentit els permetrà viure aquesta relació des d’un altre punt de vista, amb més visió col·lectiva i de responsabilitat social. És important demostrar, a través de l’exemple, que els diners poden ser una via per ajudar als altres, des de fer donatius pels més desfavorits fins a comprar en una botiga determinada on els beneficis es destinin a projectes socials. Hi ha moltes maneres d’ajudar, i val la pena inculcar aquest hàbit en els infants i joves.

Com a conclusió, els infants han de rebre lliçons clares respecte als diners, i la millor manera sempre serà la pràctica, copiant les conductes que veuen a casa. Per tant, els pares han de ser l’exemple d’aquest aprenentatge, ensenyar-los no a comprar per impuls, sinó a planificar les seves metes, tant a curt com a llarg termini. Quan sigui el moment oportú, se’ls pot incentivar a fer petites tasques remunerades, i si s’enfoca des d’un punt de vista educatiu, donar-los setmanada pot esdevenir una manera determinant d’ensenyar als infants a administrar i valorar els diners, una lliçó que pot marcar les seves vides. Finalment, i tenint en compte el pes que tenen les noves generacions de cara al futur, contribuir a un aprenentatge enfocat a la construcció d’un sistema de vida més sostenible i just per a tots.

 

Vols ser el primer a rebre les últimes notícies sobre 11Onze? Clica aquí per subscriure’t al nostre canal de Telegram

Les tendències de consum prenen un nou rumb marcat pel retorn als orígens i la compra responsable, amb la voluntat de fer prevaldre la qualitat per sobre de la quantitat i apostar per un producte natural i sostenible. 

La consciència social creix i, com a consumidors, cada vegada som més conscients que els recursos naturals són finits i que, per tant, també hauria de ser finita la seva utilització. Ens trobem en un punt de no retorn, amb alts índex de contaminació que acaben afectant, de forma directa o indirecta, la producció i el consum d’aliments. Davant d’aquest context, una part creixent del teixit empresarial es desvia del camí de la industrialització per tornar als orígens i apostar per l’única via amb un futur assegurat: la sostenibilitat.

  • Venda de proximitat: del camp a la taula

Venda ecològica, de proximitat, quilòmetre zero… són conceptes que cada vegada tenim més interioritzats i que es refereixen a la venda de productes, principalment agroalimentaris, des d’una perspectiva el màxim respectuosa amb el medi ambient. Es busca que la venda sigui directa al consumidor final o a través d’un únic intermediari, que el procés de producció limiti al màxim l’ús de productes químics i que en el sistema de distribució no es perdi ni la qualitat, ni els valors. De fet, la venda de proximitat és un concepte tan antic com la humanitat, però actualment són poques, tot i que cada vegada en són més, les empreses que aposten per aquest tipus de comerç i es desmarquen de la línia de les grans productores, marcades per un ritme de competitivitat cada vegada més accelerat i deshumanitzat. 

Actualment, a Catalunya el portal de la transparència comptabilitza més de 3.000 productors adherits a la venda de proximitat, una xifra que il·lustra la gran quantitat d’oferta existent arreu del territori i, per tant, la demanda creixent per part de la població, que cada vegada prioritza més fer una compra amb valors per davant d’una compra merament industrialitzada.

  •  La Tavella, un model d’ecologia, proximitat i compromís social

La Tavella és un exemple d’aquest canvi de tendència. Sostenible i compromesa socialment, l’empresa va néixer l’any 2006 amb una missió clara que s’ha mantingut amb el temps: crear llocs de treball per a persones amb discapacitat i trastorns mentals a través de la comercialització de productes agroalimentaris ecològics. La Fundació Viver del Bell-lloc va ser la promotora del projecte, al qual es va sumar uns anys més tard l’Associació Sant Tomàs – PARMO. Les dues entitats comparteixen la visió del projecte i sumen esforços per fer-lo créixer any rere any. 

Actualment, quinze anys després de la seva creació, el que pretenia ser un canal de venda de verdures ecològiques ha acabat sent molt més que això, fins al punt que s’hi pot trobar gairebé qualsevol mena de productes bàsics com carn, ous, pa o llet, i tots amb la certificació de producte ecològic. La fruita i la verdura segueixen sent el producte ecològic més venut que, en el seu cas, suposa un 80% de les vendes totals. En aquest sentit també influeix positivament sobre els clients la transparència en la informació, ja que el client sap en tot moment l’origen dels seus productes. Sense anar més lluny, el 40% de la producció prové de les finques que la Tavella té distribuïdes arreu de Catalunya, mentre que la resta es gestiona a través de productors de confiança, també de proximitat. Una dada que mostra, una vegada més, que els valors que la marca vol transmetre no són a través d’una etiqueta sinó amb fets reals, treballant i cuidant tots els processos dia a dia per fer-ho possible.

  • Valors que marquen, responsabilitat i comunitat

Ser una empresa compromesa implica crear un teixit empresarial suficientment sòlid perquè qualsevol dels agents que hi intervingui pugui plasmar aquesta idea en cadascuna de les seves accions. Des dels treballadors a la producció, passant pel sistema de vendes, la distribució o la comunicació. Una empresa sostenible ho ha de ser en tots i cadascun dels passos i només analitzant l’empresa de forma global és on es demostra què és i, sobretot, per què, i són els actes diaris els que validaran aquesta idea o la contraposaran amb els seus ideals. 

Però apostar per la sostenibilitat en el mercat actual, compensa? El seu cas demostra que sí, i molt. L’empresa finalitzava l’any passat amb una facturació que sobrepassava el milió d’euros, un 4,17% més que el període anterior, segons explicava el seu responsable, Alfredo Resines. L’aposta per una compra responsable i ecològica, sumada a la pandèmia i l’augment de les vendes en línia, va suposar un creixement per l’empresa, que en un any va triplicar el nombre de clients. 

Aconseguir això implica conèixer molt bé les necessitats dels clients i, en la mesura del possible, personalitzar l’experiència. Un sistema cada vegada més recurrent per aconseguir un tracte personalitzat, però rendible per l’empresa és el sistema de subscripcions, un mètode que La Tavella també ha incorporat i que permet als clients escollir el tipus de cistella que vol rebre cada mes. Comoditat i flexibilitat sense sortir de casa, dues qualitats que caracteritzen al consumidor actual, altament influenciat per les noves tecnologies i amb facilitat per comprar de forma digital.

  •  Xarxes socials, l’altaveu dels projectes socials

Per La Tavella, com tants altres projectes, comptar amb un canal de venda en línia ha suposat un canvi estratègic considerable que els ha obert les portes a un mercat molt més atractiu, però també competitiu. La difusió és clau en aquests casos, ja que la xarxa ha esdevingut l’aparador més gran del món. El que no apareix a les xarxes, no existeix. I en el cas de La Tavella el repte era doble, per una banda vendre els productes en si, i per l’altra, i més important, vendre els valors que hi ha darrere del projecte, la seva raó de ser. 

No hi ha dubte que en aquest cas això s’ha aconseguit i la feina ben feta, des de l’honestedat i la sostenibilitat, ha donat els seus fruits que el públic ha sabut apreciar. Una vegada més, es demostra que en el món digital calen paraules, però també fets. És així com un petit projecte marca tendència en l’àmbit social, demostrant que una altra manera de treballar i relacionar-se amb l’entorn és possible i que l’aposta per la sostenibilitat és, sens dubte, l’estratègia més atractiva de cara al futur. 

Aplega un 22% del total del conjunt empresarial més innovador i segueix creixent

 

“Me gustan los catalanes porqué hacen cosas” va dir M.Rajoy. Jo no sabria dir-vos si els catalans fem més coses que els canadencs o els swatzilandesos o si més no fem coses quan la resta del món, presumiblement, no fa res. O donat el cas, per què nosaltres fem coses quan ningú més en fa? Què ens motiva a fer el que no està fet? I el que és més important, té algun sentit fer el que està per fer simplement perquè som catalans i hem de fer coses per fer-nos mereixedors de les lloances d’aquest senyor?

Preguntes profundament filosòfiques però sense una resposta obvia. En tot cas nombrosos informes i estudis d’entitats com el Mobile World Congress, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa (ACCIÓ) o la Fundación de Estudios de Economia Aplicada (Fedea) no només confirmen que efectivament els catalans fem alguna cosa, sinó que la fem força bé. I així doncs any rere any Catalunya ocupa les millors posicions en rànquings d’innovació.

  • Capdavantera en innovació de producte i procés de negoci

L’Anàlisi d’ACCIÓ és concloent; “Catalunya lidera en nombre d’empreses innovadores a l’Estat, amb el 22% del total. Catalunya lidera tant en empreses innovadores en producte com en procés de negoci”.

Unes xifres que no son producte de la casualitat si no d’una aposta conscient i proactiva tant del teixit empresarial com de l’administració pública i que es constata en un creixement d’un 10,7% més que en el trienni anterior a l’estudi.

Innovació que sempre va lligada a la despesa en R+D, un punt clau perquè no s’entén una sense l’altre, i aquí les dades també mostren un creixement del 2,4% el 2019 respecte a l’any anterior, tercer any de creixement consecutiu i la xifra més alta de la sèrie històrica però per sota de l’Estat espanyol (4,2%) i de la Unió Europea (4,5%).

No hi ha cap dubte de què els catalans tenim el talent, la ciència, el teixit industrial i l’esperit emprenedor, però potser ens manca una estratègia de país que sàpiga coordinar acadèmia amb indústria. Hem de poder transformar tota aquesta ciència en projectes concrets i amb aplicacions comercials reals. I que el talent humà que tant ens ha costat formar no marxi a l’estranger on sí que és valorat. És evident que un MIT català queda lluny però no per manca de talent sinó de finançament.

  • Inversió estrangera i finançament

Tot i que sembla que els catalans tenim un esperit innovador que s’apropa al que caracteritza al poble americà, el mateix no és cert si parlem de la nostra aversió al risc, sobretot quan es tracta d’inversions de capital en projectes de pimes que veuen la innovació i la incertesa no com a guarnició sinó com a entrant, primer plat, segon plat i postres, altrament conegudes com a startups.

Llavors, com es complementa aquesta mancança del nostre tarannà?

Segons dades del Ministerio de Industria, Comercio y Turismo y la Empresa Nacional de Innovación (ENISA) el 36% de les petites i mitjanes empreses catalanes han rebut préstecs participatius de l’estat, molt per sobre de la mitjana espanyola i al capdavant amb diferència.

I aquí cal destacar que per àmbit d’activitat les pimes del sector de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) apleguen la majoria d’aquest finançament. Un teixit empresarial que sembla ser immune a la pandèmia i segueix creixent amb xifres d’ocupació que són l’enveja del sector. Així ho confirma un estudi realitzat pel Gabinet d’Estudis Econòmics de la Cambra  de Comerç de Barcelona i el Laboratori de Transferència d’Anàlisi Quantitativa Regional de la Universitat de Barcelona (AQR-LAb) que ens mostra que el sector de les TIC va ocupar a 128.700 persones el tercer trimestre del 2020, un 19,1% més comparat amb el mateix període del 2019 i un màxim històric. Així doncs estem parlant d’un camp digital plenament consolidat i un dels més dinàmics de l’economia catalana, confirmant-se així com a clau i estratègic en un moment en què la reactivació econòmica i social a Catalunya és una necessitat imperiosa.

Per altra banda tenim la inversió estrangera on la Cambra de Comerç de Barcelona ens ratifica que Catalunya també lidera la inversió productiva per valor dels actius. Unes dades especialment significatives perquè, a diferència de les que surten d’altres informes i que sovint només serveixen per titulars sensacionalistes, no estan basades en dades trimestrals o anuals propenses a la volatilitat si no en la inversió neta acumulada en períodes de més de deu anys i que per tant permeten identificar tendències.

En definitiva, tots aquests informes, estudis i anàlisis confirmen el que aquell senyor ens va dir, els catalans fem coses, però també ens ha quedat clar que quan parlem d’innovació no n’hi ha prou en fer coses si aquestes coses no estan acompanyades d’una visió de país recolzada amb els recursos pecuniaris que es mereix.