Cada cop es va establint un consens més general en la nostra societat que accepta que el creixement econòmic ha de respectar unes normes de sostenibilitat i que debat com lligar ecologia i economia.

El creixement econòmic, com a pilar del sistema capitalista, s’ha associat sovint a la condició urbana, al creixement de les ciutats i a l’ampliació sense gaire limitació de les seves àrees metropolitanes. I tant els serveis com les infraestructures que hi calen han anat estenent-se, modificant el territori i, de retruc, deixant al marge l’entorn natural i les conseqüències de la seva alteració.

Ara és evident que això ha provocat una emergència ecològica i moltes consciències han canviat. S’afegeixen a la visió que l’economia no pot oblidar la natura, una idea cada cop més assumida. Fora de l’entramat més purament urbà és segurament on més passos es fan en aquesta direcció, moguts per la sensibilitat de la conservació del paisatge i del patrimoni natural.

Seguint aquest objectiu de protecció i valoració d’aquest patrimoni, el món local va crear les Cartes del paisatge. Des de 2006 el Decret 343 de la Generalitat desenvolupa la Llei 8/2005 per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge, tot i que algunes comarques com l’Alt Penedès ja disposaven de la seva particular des de 2002.

L’encaix sostenible de l’economia

La promoció d’aquells sectors que s’adapten millor a natura i territori, com ara el vitivinícola, són una de les apostes més freqüents. Un tipus d’indústria que encaixa agricultura i turisme, aportant beneficis a la comarca per un mínim de dues vies i potenciant el paisatge; alguns estudis demostren que les vendes augmenten quan el comprador les lliga a un entorn.

Mantenir aquesta sostenibilitat, però, de vegades no és tan senzill. La primera qüestió és relativa al turisme, del qual hem parlat, i a la protecció del paisatge com un escenari exclusiu per a la seva massificació. Això pot incidir, de fet, en la comoditat i el dia a dia dels mateixos habitants. En segon terme, podríem tornar a tot allò que requereix la indústria, que finalment donarà feina i deixarà guanys en forma d’impostos, com ara la creació de polígons.

Una qüestió de mobilitat i d’energia

Les infraestructures per a la mobilitat i el transport i la generació de l’energia que cal per a bellugar-ho tot són potser els dos factors on l’economia troba més dificultats per fer-se sostenible. I el món local ha respost amb molta cautela i preocupació als plans, cada cop més imminents, de la creació de parcs eòlics o fotovoltaics que, si bé semblen encaminar-se a la generació d’una energia més neta, es pensa que xocarien de ple amb la cura del paisatge.

Un dels arguments del territori fa ressaltar que si les zones urbanes són les grans consumidores d’energia, haurien també de rebre elles l’impacte de generar-les —i s’han fet propostes, com cobrir els sostres de les zones industrials amb plaques solars. Ara bé, la paralització de les decisions pel debat —a Catalunya només s’ha instal·lat un molí de vent generador en dotze anys— no atura el que poden fer d’altres i hi ha qui considera que es perden oportunitats; recentment, per exemple, es va presentar un projecte de parc eòlic a l’Aragó per nodrir d’energia renovable el nostre país.

Però les grans ciutats tenen més debats oberts entre créixer o garantir uns mínims ecològics i, com hem comentat, el transport n’és un de fonamental. Recentment, ha tornat a primera línia la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat, un projecte que des d’un sector empresarial es veu de país, imprescindible per situar Barcelona i Catalunya com un pol atractiu i accessible per als negocis, mentre que molts ciutadans i col·lectius el veuen del tot insostenible, demanant una discussió molt més profunda sobre com i quant volem créixer. Segurament aquesta última és la clau del debat que ens cal afrontar aviat.

Si vols rentar la roba sense embrutar el planeta, 11Onze Recomana Natulim.