“Catalunya té una peculiaritat que és brutal…”

“M’han demanat que us vingui a motivar i és una mica estrany perquè jo crec que, per gent que ha deixat la seva família i les seves coses per venir a aquest lloc durant tres setmanes, motivació no us fa falta.” James Sène, en la seva benvinguda als 50 primers agents d’11Onze. Moment memorable a l’Acadèmia 11Onze, on durant 3 setmanes es forma als agents per donar eficients i capdavanteres en solucions financeres, de neo banc.

A continuació, transcripció de la xerrada d’en James, President Fundador d’11Onze:

Com motives a gent que fa això? Serà bastant complicat per mi. I, de fet, estava a punt de dir “doncs que em motivin una mica a mi, no?” que fa un any i mig o dos que tinc aquest projecte (11Onze) al cap i veure-us a tots és la motivació també. Per tant, en lloc d’intentar motivar-vos, explicar-vos, vendre la moto… per cert, parlo molt malament perquè, com us he dit, visc sol i m’he acostumat a dir paraulotes… per tant, Toni si en dic alguna, aixeca la mà perquè es pugui esborrar de la gravació.

Què és 11Onze?

Llavors, he pensat a explicar-vos què és 11Onze, què és tot això. Perquè, jo crec que si teniu perspectiva del que estem fent, podeu generar la vostra pròpia percepció del que és 11Onze i comunicar-ho millor a la vostra manera. Per això, hem de fer una mica de repàs de tot plegat perquè podeu entendre el que estem fent. Ara esteu fent cursos, però és important agafar perspectiva per entendre millor el que està passant i perquè estem fent això.

Ara mateix, el món està com us podeu imaginar… i amb la Covid ja és un extra. Però sense la Covid ja se sabia l’any passat als mercats que hi hauria un “crac” del sistema. Ja se sabia. Per què? Perquè hem arribat a un nivell en què el sistema neoliberal que està establert, ha cremat tots els serveis i ha creat una situació on hi ha molts diners en mà de molt pocs. I la majoria de la gent que produeix aquests diners no els tenen, tenen dificultats per accedir-hi o, simplement, quan hi accedeixen, s’endeuten encara més i això crea un cercle viciós. El sistema financer i la banca, s’han convertit en una indústria extractiva, com que no torna els diners a la gent que els produeix, crea un dèficit. I aquest dèficit s’ha anat fent fins que ha arribat al punt que han vist ells mateixos que el sistema necessitava un reset. Per tant, tothom que es dedica una mica al món del negoci o la finança sabia, al juny de l’any passat, que hi hauria un “pet”.

Hem tingut a sobre la Covid per tant és un doble “pet”. La situació que encara no percebem, serà molt pitjor. És a dir, el que ve post Covid serà molt pitjor del que ens pensem que és. S’han destruït moltes feines que s’haguessin destruït igual, però amb la Covid, el doble. S’han perdut moltes oportunitats a banda de totes les complicacions que teníem: 50% d’atur, joves, etc. Ara no us faré el dibuix catastròfic, però és real. A més a més, a sobre, a Catalunya tenim la situació política que tenim, que és un altre problema afegit. Llavors, què passa quan una societat, un sistema entra en fallida? Algú ho ha de pagar i és així. I normalment, ho paga la gent.

En aquest cas, ho paga la gent que té una mica, que ha estalviat, les pensions, etc. Això és així. Totes les crisis les paga la gent. No us explicaré casos de bancs que hem rescatat que, tècnicament havíem de rescatar. Aquest no és el problema; el problema és que no ho han tornat. Una cosa que molta gent no sap, és que la creació de diners passa pels bancs. Els sistemes de creació de diners passen pel crèdit. Els bancs creen diners quan et donen un crèdit; quan els bancs col·lapsen necessiten que s’injectin diners perquè puguin crear crèdit i continuar amb la roda. Per això s’han agafat 60 mil milions i se n’han anat als bancs, estaríem col·lapsats. Això era una necessitat, tècnica. El problema és que no els tornin. Però, el que es va fer en el seu moment, és el que tocava.

Es parla molt del neoliberalisme i molts partits ho mencionen, la majoria no saben de què estan parlant perquè si sabessin què és el neoliberalisme, no parlarien tan tranquil·lament, sobretot amb societats que es diuen, democràtiques. Faré un pas enrere per explicar d’on ve tot això i aleshores entendrem moltes coses que estan passant, per poder fer un projecte revolucionari, s’ha de tenir perspectiva. El món s’ha globalitzat i si no tenim perspectiva geopolítica, no es pot entendre les coses que passen i per què passen. Quan se sap, es pot anticipar el què vindrà, per quan passi, estar més forts i poder passar-ho millor. Són oportunitats, les crisis són oportunitats.

Això és el que vaig veure el 2015 i cap a 2016 ja vaig veure que treien unes quantes lleis que, d’alguna manera, obrien l’accés al sistema bancari a nous players. El que ara es diu neobanc, etc. Això és una oportunitat i per això ja es va començar a preparar 11Onze; en aquest cas, per poder llençar-se a la cresta de l’onada quan ells decideixen utilitzar-la. Ja sé que a tothom li agrada ser antisistema, però tots els sistemes que s’estableixen (polítics, econòmics, etc.) estan preparats per l’antisistema. Quan es fan, saben que es fan també per anar en contra i estan preparats per aturar això. El que no estan preparats a fer, és competir.

Perquè no s’imaginen que tu, en comptes d’anar en contra d’ells, aniràs amb la seva onada, però competiràs amb ells. Això que vol dir? Doncs que oportunitats com 11Onze, quan surtin al mercat, posaran a prova el sistema bancari perquè farà coses que ells haurien de fer, podrien fer, però no les fan perquè no volen. La gent no ho sap això. Diuen que un banc no pot ser ètic perquè no guanyarà diners, això és mentida. Diuen que no ens en sortirem perquè necessiten molts diners. Bé, si som molts tindrem molts diners; els diners que tenim són nostres. Avui tenim eines per ajuntar les nostres idees, ajuntar els nostres esforços i competir amb el sistema, això és el que estem fent.

Però tornant al principi, de per què estem a aquesta situació, en realitat aquesta situació neix fa cent anys. Un senyor, Walter Lippmann, és el pare del neoliberalisme. És qui, a finals del segle XIX principis del segle XX, era un periodista, és qui va crear la paraula “guerra freda” perquè us feu una idea de la influència que tenia entre els polítics americans. Walter Lippmann deia, després de la Primera Guerra Mundial, “això és un guirigall, això no pots ser, la gent és curta, la gent és burra i s’ha de crear un sistema on els més bons, l’elit, decideixi i la gent de sota, com igualment és burra, farà una cosa útil perquè hi ha gent més intel·ligent i preparada que pren les decisions per ells.”

Totes aquestes idees vénen del Darwinisme, que es diu “biologisme” en economia; això del més fort guanyarà i totes aquestes mandangues que ens expliquen. Alguna cosa és certa, però d’altra banda, som persones, no sempre el més fort s’ho ha d’endur tot, hi ha altres coses que entren en joc. Per tant, Lippmann quan fa aquesta teoria, el que pretén i sobretot diu, és que els sistemes democràtics s’han de muntar encara que s’enganyi a la gent perquè no són capaços de pensar per si mateixos, per tant, necessitem una elit.

A la mateixa època, hi havia un altre senyor, John Dewey, que deia justament el contrari. Dewey deia “les persones són persones, i dins de les persones hi ha moltes persones i dins de la població hi ha moltes poblacions. El que cal fer és crear comunitats que, si se les educa, elles mateixes trobaran les solucions econòmiques i socials pel seu propi rendiment. No necessiten a un pare que els vingui a dir què fer”. Molts podeu imaginar que Dewey no va guanyar, no? Perquè tal com està el pati…

Totes aquestes teories cap al 38, abans de la Segona Guerra Mundial, es crea a França el col·loqui Lippmann, és aquí on es gesta el neoliberalisme basat en una idea que és totalment antidemocràtica: simplement s’ha de crear una elit que gestioni els béns, de manera que pensin de forma adequada per la resta de la gent. Si us fixeu, va tenir una evolució trenta anys més tard i ara vivim en aquesta situació, tenim la Unió Europea. Gent que ni coneixem, la majoria ni votem, decidint tot. Què pots menjar, com pots viatjar, com et pots relacionar, quin cotxe pots utilitzar… I no els coneixem, se suposa que els votem, però realment no sabem que fan. I a la vegada, totes les lleis que decideixen impacten en les nostres vides. Això és el neoliberalisme que ja volia vendre Lippmann i que ja ha venut ben venut.

Et trobes en una situació que no pots lluitar contra el sistema perquè fins i tot ja no saps d’on ve, no saps d’on venen les bufetades perquè estàs en un sistema que des de l’educació, la política, l’economia està enfocat a què uns pocs controlin. I malauradament, quan uns pocs controlen, això no és democràcia. Quan uns pocs controlen, generalment acaben quedant-s’ho tot i el que s’ha de fer, crec jo, és tornar una mica al que deia Dewey. És a dir, dóna-li a la gent l’opció, explica-li les coses bé, no les poses complicades, perquè pugui prendre una decisió. Si us hi fixeu, quan aneu a un banc, sortiu, la majoria de la gent pensant “sóc ximple, és que no hi toco” i ells, qui expliquen tot això tampoc ho entenen, estan llegint un paper. Això és molt greu, ningú fa res contra això. Però sense diners no es pot viure. Sense diners no pots menjar, estudiar, tenir casa… Els diners són tan importants, tan centrals, que em sembla absolutament demencial que no s’expliqui a la gent d’on surten, com funcionen, coses bàsiques. Que quan vagis a un banc ho puguis entendre i prendre una decisió. Però això no interessa perquè ve de la mateixa idea que no som capaços de gestionar sols els nostres recursos. Tot això beu de la mateixa font que és purament i senzillament antidemocràtica.

Fa 30 anys que estic aquí, ara en tinc 51 per tant, he vingut aquí amb 21, pels Jocs Olímpics. No us avorriré amb el meu CV, però he viatjat per tot el món, he muntat empreses a tots llocs (continents) excepte Austràlia. Per tant, sé una mica de què va el món i Catalunya té una peculiaritat que és brutal, una cosa que aquí la majoria de la gent ignora: la capacitat associativa que existeix en aquest lloc no es troba gairebé enlloc. A Catalunya hi ha 70.298 associacions, més o menys una associació per 100 habitants. No existeix a cap altre lloc igual amb l’essència que té aquesta terra. Que les coses, la gent les fa juntes. Fent les coses juntes, aquest país fa coses extraordinàries. Per això des de la història tenim, discutirem uns i altres, el primer Parlament. Potser no estem d’acord, però sembla que sí. Estem parlant de fa més de mil anys quan la gent no estava pensant en això aquí dèiem bé, organitzem-nos i decidim, no?

Tenim un cas més recent, l’1 d’octubre que et podries imaginar de tot, excepte que la gent acabaria defensant, amagant…. Jo he vist personalment, gent del meu poble preparant-se per córrer pel mont amb una urna i no mentalment. Córrer, pujar i baixar per veure com ho faria si vingués la Guàrdia Civil. És una cosa que no passa enlloc, no sé què passa aquí, però hi ha un sentiment de “un cop decidim tots fer una cosa no ho atura ningú”. Va passar als JJOO, a Barcelona es van fer totalment diferents, el seu tret diferencial van ser els voluntaris. Era increïble! Jo venia aquí cobrant i els voluntaris m’estrenyien a mi perquè treballés més i ells no cobraven. Era un non stop i això va donar una força als jocs que no s’ha vist mai, després es van començar a introduir els voluntaris a altres jocs.

És una terra d’ajuntar-se i crear coses. Ho heu de saber això. Per això he pensat, amb la situació que hi ha, amb el que ens ve a sobre, he de buscar una fórmula per tornar a associar-se; gent normal i corrent. Posar en comú els nostres coneixements, per això tenim un equip de directius excepcionals i no ho dic perquè estiguin aquí. He fet coses bastant especials amb equips extraordinaris, però mai, mai he tingut un equip d’executius tan potent. Són excel·lents, ja ho veureu amb el temps, són excel·lents en l’àmbit global. La gent que treballa aquí és extremadament bona que tothom voldria tenir i estan aquí fent això.

Fent referència també a aquest lloc és tan estrany, a la guerra Civil que per cert, mal anomenada Guerra Civil perquè va ser un cop d’estat… Però el més fort d’aquest tema és que es va acabar perdent per no tenir capacitat i visió geopolítica. El que es va fer aquí a Catalunya és un dels esdeveniments més potents de canvi social al segle XX en l’alçada de moviments com el comunisme. La gent va decidir crear les comunes i començar a gestionar; el 70% de les indústries a Barcelona les portaven els empleats i el millor, és que funcionaven millor que abans. I això no es pot fer en un context on s’està creant el capitalisme per un costat i el socialisme per l’altre, que per cert, són la mateixa cosa perquè es dediquen a gestionar l’escassetat.

El capitalisme i el socialisme gestionen l’escassetat: això m’ho quedo jo i com només ho controlo jo, tinc poder. No gestionen l’abundància, tots els sistemes econòmics mundials estan muntats amb aquesta idea de gestió de l’escassetat i el control d’uns pocs de tot. Són dos mecanismes que veureu en tots els models socials i econòmics. Això és la barrera que no veus i que no entens, que vas fent i mai sortim perquè està muntat així. Pots anar contra el sistema amb vagues, que està molt bé, però no són sostenibles, no pots estar en vaga sis anys o tres mesos. El que s’ha de fer és organitzar-se i competir, aquest país està preparat per fer-ho perquè mentalment, la gent és capaç de fer aquestes coses.

Si us hi fixeu en el logo que porteu alguns, tot això està representat. Passeu per aquestes imatges sense saber el contingut que porta, però si us fixeu, tenim un onze que tothom pensa “11 de setembre”. Jo personalment penso 11 d’agost, mort de Guifré el Pilós. Teniu les barres de la vila olímpica, les torres Mapfre, tens l’1 d’Octubre, quan tenim les quatre barres escrites d’11Onze és la senyera de Catalunya. Us explico aquestes coses perquè en els símbols estan els continguts, ara quan els veieu entendreu més coses nostres representades per 11Onze. Per això, hem decidit a crear 11Onze: per ressuscitar la capacitat que té aquesta terra de crear coses per la gent, però fent-ho amb la gent. Aquesta és la primera part de “d’on ve tot això”.

Tot això és molt maco, però com fem tot això, no? L’oportunitat que tenim és que, per canviar les coses tenim les tecnologies. La capacitat d’interactuar d’una forma tan ràpida entre nosaltres i intercanviar béns i serveis és fonamental. De fet, és un canvi de paradigma mundial, si us fixeu, estem fent un canvi de gestió de l’escassetat a la gestió de l’abundància i us donaré exemples, perquè veieu símbols d’aquest canvi de paradigma, per què ha canviat. Les empreses que funcionaran, han de fer-ho amb aquest paradigma, perquè la tecnologia ha donat més informació a la gent, més ràpid, han caigut governs per Twitter per una raó. Quan la gent té més accés i més contacte crea. I si la gent crea, competeix. Queixant-nos, llepant-nos les ferides no anem enlloc. Fixeu-vos, amb la mentalitat del que és la gestió de l’abundància. Facebook, què gestiona? Coneixements, continguts, abundància. Uber, en comptes de tenir el sistema de taxis controlat per uns pocs, per l’escassetat; jo poso el meu cotxe i puc anar. Ho rebenta. Airbnb, hotels controlats, lleis, etc, doncs no. Poso casa meva i s’ha acabat. La tecnologia gestiona l’abundància. Totes les empreses que funcionen és per aquesta gestió de l’abundància. L’abundància són les persones. Això és el que vol i pot fer 11Onze perquè no només tenim la tecnologia, el marc legal que es va obrir el 2017 permet crear un banc. Si tenim la tecnologia i tenim els coneixements, muntem un banc.

I aquí posarem les nostres condicions. Serà legal, ho farem amb les seves eines, les seves regles, però ho farem a la nostra manera. És legal. Si volem donar hipoteques a zero doncs les donem perquè els diners costen -0,5. Ara estem en interessos negatius, tenir diners al banc costa diners, per tant sobra diners. Si ja me’ls donen a -0,5, el puc donar a 0, encara guanyo 0.5, per què he de donar el 2 o el 3%? No tinc necessitat.

Al final és: quan tu gestiones i reparteixes el risc entre molts, el risc esdevé petit, per tant es pot assumir. Després s’ha de repartir d’una forma justa i equivalent a l’esforç que està fent cadascú i el risc que també assumeix. No és el mateix, agafar un risc així (petit) i fer poc esforç i que tingui més que l’altre. Entrem en una mena de comunisme i històries que no deixen de ser el mateix, no us deixeu enganyar. Hem de compartir els riscos, però també hem de ser justos i que la distribució es faci en funció de l’esforç i el risc que assumeix cadascú. Això és una repartició natural, és el que volem fer amb 11Onze sense entrar en detalls, perquè quan entreu en detall ho veureu en els productes com en el logo, ho veureu en com fem les coses. La base hi és, la teniu. Us falta que algú vingui i us digui escolta perquè no fem un castell? L’únic lloc del món on la gent s’ajunta i fa un castell, no us adoneu i està a tots els llocs! És l’essència d’aquest poble, per això no hem de tenir dubtes, si ens hi posem, ho farem. I a més a més, ho podem dir obertament perquè les úniques persones que ho poden aturar són altres persones. No ho pot aturar cap govern cap lobbie, cap Ibex. Passarà com a l’1O, si ho decidim i tenim les eines, ho farem. No cal amagar-se, per això expliquem des del principi que estem fent això i és tan important el procés de selecció. Vosaltres, heu passat un procés de selecció bastant específic. Probablement, algú de vosaltres encara dubta sobre per què estic aquí, si no han estudiat res semblant. És natural, però sou l’1% i esteu aquí per una raó. Perquè podeu fer el que volem fer, sinó no estaríeu aquí. Us heu guanyat estar aquí. Centreu-vos a aprendre el màxim que podeu, en compartir entre vosaltres coneixements, estem intentant crear grups equilibrats amb paritat. Veureu que hi són les tres generacions, que hi són aquí per reforçar aquest intercanvi de coneixements i d’hàbits. Si us centreu a aprendre, sortireu d’aquí molt més forts, molt més conscients de la capacitat que tenim uns quants, 50 i ben aviat 150, podem fer i canviar la societat.

Això és el que volia explicar-vos avui perquè enteneu l’essència i per cert, no és nou muntar un banc comunitari. Les caixes ho són, bé, ho eren. I per què han desaparegut? Pregunteu-vos-ho. Per què s’ha passat d’un model on es reparteixen els recursos a un model controlat només per quatre bancs. I si no s’explica, i no hi ha un exemple com 11Onze, no despertem el desig d’algú que digui “doncs ara jo munto una elèctrica”. M’ajunto, busco enginyers, tothom s’apunta a aquesta elèctrica i venem el corrent a la meitat. Ara hi ha moltes lleis que ho permeten perquè les han escrit ells mateixos i si no hi ha aquesta oportunitat ara, potser d’aquí a 50 anys sereu vosaltres els qui foteu el rollo a un altre perquè muntin alguna cosa.

James, què esperes del projecte de futur de Catalunya d’aquí a 6 anys?

Jo et puc dir el que espero que farà 11Onze pel país. La nostra idea és fer un banc que s’anticipi al mercat, us puc assegurar que en cinc anys tindrem la capacitat i el control sobre les nostres finances. No és tan complicat. L’estructura que hem creat a 11Onze com a banc, té una fundació a Suïssa per raons estratègiques i els beneficis van aquí. La fundació té escrita que la integritat dels diners s’invertiran en Catalunya, només cal saber en quins sectors. Si els establim estratègicament, controlarem el 40% del PIB de Catalunya. Tenim la manera de fer les coses, no hi ha res que sigui coincidència. Ho farem, no ho dubteu. Com més gent rescatem, més capacitat tindrem i més estabilitat hi haurà als nostres mercats. I quan la gent vegi que ajuntant-nos podem fer coses reals, començaran a exigir coses. I podrem parlar de cap a on podem anar, no pots escollir si no tenim diners.