La historiografia espanyola tradicional, articulada entorn de la Reial Acadèmia de la Història —amb seu permanent a Madrid—, encara al segle XXI continua sostenint el concepte de “Reconquesta”. Un terme carregat d’intencionalitat política, que serveix per alimentar els postulats més unitaristes de la política espanyola —especialment de la dreta i la ultradreta—, cosa que permet perpetuar una visió monolítica i teleològica del passat peninsular.

Per sort, des de la fi de la dictadura franquista, una nova generació d’historiadors va trencar amb els dogmes imposats pel règim, inspirant-se en les metodologies de l’Escola dels Annals i del model científic francès. Aquest gir va comportar assumir que les fonts documentals no reflectien la totalitat de la realitat social, sinó únicament allò que el poder havia decidit registrar. Així, la major part de la societat —sobretot les comunitats pageses— havia quedat deliberadament exclosa d’aquell relat èpic oficial.

La incorporació progressiva de l’arqueologia com a font primària va permetre compensar el biaix documental. Aquesta mirada renovada va desmuntar la narrativa tradicional i va obrir la porta a estudiar formes d’organització social i models d’assentament històricament invisibilitzats. Gràcies a això, es van poder investigar dinàmiques productives, processos de distribució i reorganitzacions territorials que fins fa poques dècades restaven amagats.

A més, aquesta metodologia ha anat evidenciant les contradiccions flagrants entre el registre documental i les restes arqueològiques, posant al descobert nombrosos casos de documentació falsificada, especialment en litigis entre institucions eclesiàstiques i comunitats pageses, sobretot pel que fa a propietats, drets d’explotació o límits territorials. Aquest fet ha posat de manifest que el poder no només controlava la producció de l’excedent, sinó que legitimava el seu dret a fer-ho.

Avui dia, el consens historiogràfic és clar: la formació del feudalisme a la península Ibèrica no pot entendre’s com un procés lineal ni homogeni. Les recerques més recents mostren que no hi va haver un únic “model feudal peninsular”, sinó una constel·lació de processos territorials amb cronologies, intensitats i formes d’articulació diverses. Lluny d’una simple importació del model franc, el feudalisme castellanolleonès es va construir sobre una base complexa en què conflueixen estructures heretades de l’Antiguitat tardana, transformacions internes derivades de la pressió militar a la frontera amb Al-Àndalus i la concentració del poder territorial en mans d’una minoria d’elits locals.

En definitiva, aquests estudis han mostrat que, al llarg dels segles, les estructures de poder han exercit una coerció sistèmica sobre les capes subalternes, imposant progressivament la generació d’excedents per sostenir els sectors més improductius de la societat. Només a través d’una mirada polièdrica —econòmica, social, cultural i mental— serà possible comprendre la complexitat d’una realitat peninsular radicalment plural i diversa, molt allunyada de la simplificació que pivota sobre la suposada i inalterable essència d’Espanya.

La creació d’una nova realitat històrica

L’expansió castellanolleonesa pot ser llegida —si hom vol— com una història del Far West per la sorprenent similitud entre ambdues expansions, tant en la dinàmica d’ocupació i transformació com en la seva posterior consolidació territorial. Així, si hom substitueix les simitarres àrabs per arcs i fletxes indis, les espases per revòlvers de cowboys i els castells de pedra pels forts de fusta del setè de cavalleria, el resultat és un relat digne de la indústria cinematogràfica del western.

Tanmateix, aquesta analogia ens ha de servir per allunyar-nos de l’èpica espanyola fonamentada en el “destino en lo universal” i assumir —d’una vegada per totes— que el procés viscut pel món astur a finals del segle VIII no és un fet aïllat ni, de bon tros, el resultat d’una idea substancial immutable sobre la perpetuïtat històrica. Es tracta, més aviat, d’esdeveniments plenament similars als que es produïren en altres territoris del solar hispànic. 

Un cas paradigmàtic fou el regne de Pamplona, que, només mig segle més tard, adoptà un mecanisme de legitimació molt semblant: la proclamació regia —sense aval carolingi ni pressió califal immediata—, sustentada per l’Església i per un relat heroic —Roldan i Roncesvalls— que, a imatge del model asturià, convertí una aristocràcia local en dinastia reial.

A partir d’aquest postulat, podem entendre com es va gestar la nova realitat política del nord-oest peninsular a partir del segle IX. L’aparició d’una nova oligarquia de magnats ovetencs, enriquits gràcies a una eficient economia del pillatge —especialment sobre terres califals—, alterà l’status quo tribal d’elecció col·lectiva, substituint-lo per la transmissió hereditària del poder dins una sola família. Aquesta ruptura amb el passat prengué forma concreta i perdurable amb la fundació d’una nova capital sobre les restes d’un antic campament militar romà. D’aquesta manera, Lleó es va convertir en el nou epicentre del poder regi astur-lleonès.

El gest no només implicà el desplaçament de l’epicentre polític d’Oviedo a Lleó, sinó també l’adopció d’una nova intitulació —Rex Hispaniae—, la qual cosa evocava la noció plural de la Hispània, configurada a partir de les antigues províncies tardoromanes. Tanmateix, els navarresos proclamaran a Eneko Aritza —o Íñigo Arista— com a Rex Pampilonensium, una titulació que subratllava la seva autonomia i que, alhora, reivindicava un poder ancorat en un territori concret i en una comunitat política diferenciada. La coexistència d’aquestes dues fórmules —una d’abast peninsular i l’altra d’arrel estrictament regional— il·lustra perfectament la fragmentació del poder i la pluralitat de projectes polítics que caracteritzaren la península Ibèrica a l’alta edat mitjana. En definitiva, la noció d’“Hispània” quedava lluny d’unificar-se sota una sola corona, sinó que esdevenia un espai disputat, on cada regne buscava legitimar-se a partir de la seva pròpia tradició i genealogia.

La nova dinastia lleonesa reorganitzà el seu espai polític en quatre territoris: Galícia, Astúries, Cantàbria i Bardúlia —a partir del segle X, conegut com a Castella—, articulats mitjançant una moderna xarxa urbana concebuda per satisfer les necessitats d’una aristocràcia cada cop més dependent de la política expansiva reial. En paral·lel, el sud fou objecte d’un intens encastellament militar per garantir la seguretat del regne. Des d’aleshores, aquell territori situat al sud de la frontera fou conegut —no tant com a entitat política sinó com a espai de marca defensiva— amb el nom d’Extremadura, del llatí Extrema Durii, “a l’extrem del Duero”.

A diferència de les valls asturianes del nord, aquesta Extremadura —és a dir, la franja compresa entre els rius Duero i Tajo— oferia àmplies planes i boscos aptes per imposar, de manera progressiva i coercitiva, la producció cerealística i ramadera a gran escala, base de la supervivència del regne lleonès.

Només aquesta mirada explica el perquè de l’enorme dinamisme econòmic que la dinastia lleonesa va experimentar al llarg dels segles X–XII. Per tant, continuant amb l’analogia del Far West —com un cercador d’or embogit—, el regne de Lleó sempre va necessitar nous territoris per continuar alimentant la seva cobdícia i la dels seus aliats, a fi de mantenir l’estructura política, econòmica i cultural del regne.

La propaganda com a arma de destrucció massiva

Cada cop que les arques del regne lleonès exigien més ingressos, la recepta era invariable: expandir-se a costa de les terres sota jurisdicció califal. Aquesta set constant de recursos obeïa —sobretot— als capricis de les elits: l’ampliació d’algun palau o catedral, l’encàrrec d’una pintura mural que responia a gust purament ornamental i ideològic, l’adquisició de relíquies de procedència més que dubtosa, la compra de fastuoses joies per engrandir el tresor personal/reial o banquets pantagruèlics amb espècies vingudes de l’Orient, i —encara més important— uns quants viatges devots —i ben costosos— per venerar el Sant Sepulcre de Jerusalem. En resum, despeses absolutament imprescindibles per a la bona marxa de l’economia interna del regne.

A més, calia mantenir una elit guerrera que garantís l’estatus de les elits, cosa que representava una sagnia econòmica tan gran per a les arques reials —i, de retruc, per a les comunitats pageses— que l’única manera de legitimar-la era tenir aquests guerrers sempre en moviment. No fos cas que, avorrits, comencessin a buscar enemics dins de casa, com ben bé mostren nombrosos episodis documentats al segle XI. Davant d’aquest perill, les elits lleoneses optaren per canalitzar la violència feudal cap enfora, inventant i magnificant un enemic extern: l’infidel del món califal que, en defensar-se dels atacs feudals, encara justificava més la política expansiva lleonesa.

Però cap conquesta pot perdurar sense un relat que li doni cobertura moral. Les cròniques —com avui la televisió o el cinema— eren l’amplificador perfecte: escollien el pla, retallaven la realitat, inflaven la victòria més minsa i amagaven la derrota més humiliant. Tot embolcallat en un discurs heroic que convertia un saqueig en obra pia i una maniobra indigna en gesta fundacional. No explicaven el que passava, sinó el que convenia que quedés per a la posteritat.

I aquí és on entren en escena les cròniques Albeldense, Rotense i Sebastianense: plomes que escriuen al ritme que marca l’espasa, redactades ex post per aixecar una memòria feta a mida. Gràcies a elles, la usurpació es disfressà de gesta i la dinastia lleonesa s’autoproclamà hereva directa del llegendari regne dels gots. Paradoxa suprema: la mateixa dinastia que, en el seu moment, havia fet tot el possible per diferenciar-se —o fins i tot renegar— d’aquell llegat, ara el reivindicava com a pedigrí fundacional.

Per donar cos a la llegenda, no dubtaren a inventar herois com Pelai i batalles com Covadonga —episodis que, en el millor dels casos, només apareixen esmentats de passada en relats redactats segles després dels fets que pretenen descriure. De fet, les cròniques àrabs contemporànies ni tan sols en fan menció, cosa que revela fins a quin punt aquests mites són construccions polítiques més que no pas testimonis històrics.

Aquestes cròniques —el fonament sobre el qual s’aixeca la idea historiogràfica de la “Reconquesta”— no són pas una finestra transparent al passat, sinó un aparador de propaganda política i econòmica al servei d’una dinastia i d’una aristocràcia amb fam de terres i amb voluntat de perpetuar el seu estatus. Lluny de limitar-se a explicar esdeveniments, ancoren la ficció d’una missió històrica i construeixen un dret inventat per intervenir sobre territoris i comunitats que, fins aleshores, havien viscut al marge de la nova maquinària de poder. Una ficció que, més d’un mil·lenni després, encara respira… i que, en alguns àmbits acadèmics castellans, continua sent venerada amb la fe cega d’un dogma.

Un territori de “persones lliures”

Des de l’inici de l’expansió feudal —a inicis del segle IX—, els territoris del nord-oest peninsular es van configurar sota la fórmula juridicoadministrativa —fonamentada en el dret romà— del dominium, cosa que designava que, com a titular de la propietat de la terra, hi havia un dominus o senyor. Per tant, el rei o el comte va esdevenir —des del principi— el propietari final de totes aquelles terres que s’anessin expropiant.

Cap senyor tindria interès a posseir terres, aigües, ramats o molins si no hi haguessin pagesos capaços d’organitzar processos de treball estables que convertissin l’esforç en renda. Per això, a partir del segle X, la política expansiva lleonesa es va executar per mitjà de les comunitats de “villa y tierra”, que esdevindrien l’element clau d’organització politicojurídica dins dels nous territoris expropiats.

Contràriament al que sosté la historiografia tradicional, aquests territoris no eren un desert en el sentit literal del mot, és a dir, completament buits de població. El terme desert s’ha utilitzat de forma interessada per justificar l’ocupació, quan en realitat feia referència a zones que no es trobaven sota jurisdicció efectiva del poder lleonès o castellà. Hi vivien comunitats pageses lliures, amb formes pròpies d’autogovern i gestió de recursos, que escapaven al control fiscal i jurisdiccional dels nous senyors.

El veritable perill per a l’aristocràcia no era, doncs, un suposat buit demogràfic, sinó l’existència d’aquests grups independents que calia sotmetre. Per aconseguir-ho, es crearen mecanismes d’endeutament brutal —cartes de poblament, contractes de “pressura”— que immobilitzaven la població, l’adscrivien a la terra i permetien imposar la producció cerealista i ramadera a gran escala, amb l’objectiu d’assegurar la continuïtat de les rendes dels senyors.

Amb el temps, les terres acabaven cedides a altres senyors, entitats eclesiàstiques o monestirs, generant la diversitat de règims de propietat —reialenc, abadenc, solariego, behetria— que, a partir del segle XIV, desembocarien en la concentració de poder i terra en poques mans. La historiografia ha definit aquest procés com a senyoriu.

Però, a principis del segle XIII, aquesta política territorial va acabar ofegant la societat lleonesa. L’ambició dels rendistes —noblesa i clergat— exigia més terres i, per tant, més pagesos que les convertissin en renda. Tanmateix, com que part de la població autòctona havia estat expulsada o massacrada, Lleó —ara sí— es trobà amb amplis territoris despoblats. A més, la població lleonesa no tenia prou capacitat demogràfica a conseqüència d’una natalitat insuficient que impedia revertir la situació. Per aquest motiu, el model feudal lleonès esdevingué, a la llarga, poc flexible; i, tot i aportar estabilitat social, va acabar per frenar la innovació i la capacitat expansiva.

En paral·lel, el feudalisme castellà —el qual també havia nascut a la frontera amb Al-Àndalus— es configurà a partir d’una societat encara més militaritzada, on els pagesos eren alhora agricultors i soldats, obligats a defensar el territori mentre produïen l’excedent. Per tant, a cada nova conquesta s’exigia aixecar fortificacions i establir poblaments que transformaven comunitats senceres en unitats defensives.

Aquesta dinàmica convertí Castella en una societat extremadament adaptable a les diferents conjuntures expansives dels successius segles. Per aquest motiu, tant l’aristocràcia —laica i eclesiàstica— com els camperols compartien la mateixa funció social: garantir el domini territorial. Mentre Lleó preservava un feudalisme conservador, Castella desplegava un sistema feudal molt més agressiu, adaptable i dinàmic, capaç de projectar-se hegemònicament sobre la resta de territoris. Aquest model va funcionar mentre hi hagué prou territori per implementar-lo, és a dir, fins al segle XIV.

Davant aquest panorama d’esgotament estructural, la família reial lleonesa optà per una solució “pragmàtica”: vendre el regne de Lleó a Castella per una suma anual de 15.000 maravedisos —uns 2 milions d’euros actuals— per a cada membre de la família fins a la seva mort. L’acord quedà segellat a la Concòrdia de Benavent (1230).

El model extractiu castellà

Després de la compravenda del regne de Lleó, la seva integració dins l’òrbita castellana no només va transformar l’equilibri polític peninsular, sinó que va marcar un punt d’inflexió en el model d’explotació del territori. L’antiga diversitat d’estructures polítiques i econòmiques quedà absorbida per un sistema de govern que concentrava el poder i la terra en mans d’una minoria rendista, sovint absentista, que vivia allunyada de l’activitat productiva. Aquestes elits, ja fossin la monarquia, la gran noblesa o l’alta jerarquia eclesiàstica, es desvinculaven progressivament de les necessitats materials de la població i se centraven en la perpetuació dels seus privilegis.

L’economia peninsular castellana evolucionà cap a un model extractiu en què la riquesa no provenia de la innovació, la manufactura o el comerç intern, sinó de la capacitat d’extreure rendes agràries i fiscals d’unes masses pageses sotmeses, després d’haver experimentat el procés de senyoriu o pèrdua de llibertats. Ara el territori era percebut com una font inesgotable d’explotació, i no pas com un espai d’innovació. Aquesta lògica consolidà una estructura de desigualtat sistèmica, on el treball productiu quedava relegat a les capes més baixes mentre les elits concentraven la riquesa i el poder polític.

Quan, a partir del segle XVI, començaren a arribar a la península les remeses massives d’or i plata procedents d’Amèrica, aquest influx colossal de metall preciós no es destinà a diversificar l’economia, crear infraestructures o impulsar una base industrial pròpia. Ben al contrari: es convertí en combustible per finançar guerres llunyanes, sostenir una cort profundament corrupta, mantenir una aristocràcia cada cop més parasitària i pagar deutes perpetus amb banquers alemanys i italians. La corrupció no era una desviació del sistema, sinó un pilar del seu funcionament: el repartiment d’honors, càrrecs i privilegis servia per assegurar lleialtats polítiques i perpetuar el cercle rendista. El resultat fou que, mentre les arques reials castellanes veien entrar tones d’or, les estructures productives internes continuaven ancorades en patrons medievals i dependents de l’extracció de rendes.

Així, en arribar el segle XVIII, Castella arrossegava un dèficit estructural que convertia la debilitat del teixit urbà, la fragmentació dels mercats i la persistent concentració de la terra en obstacles insalvables per a la modernització i la industrialització. Les estructures senyorials, la manca d’una burgesia autònoma capaç de desafiar el poder aristocràtic i la preeminència de rendes agràries sobre la producció manufacturera havien modelat un país dual: un nord amb alguns nuclis urbans dinàmics però sense capacitat de tracció, i un sud dominat per grans latifundis improductius.

Aquest desequilibri no era fruit de circumstàncies puntuals, sinó la continuació —sota noves formes i nous noms— del model econòmic i polític nascut amb la integració de Lleó dins Castella. Un model que sobrevisqué intacte a cada canvi de dinastia i que, amb l’arribada dels Borbons, no només no es reformaria, sinó que acabaria amplificant-se.

Una dinàmica que perviu fins avui

A principis del segle XVIII, la mort del darrer Àustria desencadena una cruenta guerra successòria. Quan finalment el tron hispànic passa a mans dels Borbons, molts van creure que seria l’inici d’una reforma profunda de l’Estat, atès que Felip V heretava una hisenda sanejada gràcies a la gestió del seu predecessor, Carles II, i a la primera deflació controlada documentada a l’Europa occidental. Les arques reials presentaven superàvit, una situació inaudita per a un monarca acostumat a la cort francesa permanentment endeutada pels luxes pantagruèlics de Lluís XIV.

Però en poc menys de deu anys, aquell coixí econòmic es volatilitzà. El centralisme borbònic no va reformar el sistema, sinó que el va blindar. L’Estat va continuar vivint de les rendes i depenent de recursos externs, mentre el patrimoni públic seguia al servei dels interessos privats dels cercles de poder —una inèrcia que, de fet, ha arribat fins als nostres dies.

El nou aparell administratiu, calc del model francès, marcat per la mentalitat de l’hexàgon francès —aquella concepció segons la qual França no és només un estat, sinó un projecte territorial que sempre es vol més compacte, més controlat i amb fronteres “perfectes”— va servir per controlar més directament tots els territoris peninsulars i el flux de riquesa que s’hi generava. Per tant, aquest sistema no va ser emprat per modernitzar l’economia, i encara menys per redistribuir oportunitats. El clientelisme, la corrupció i el repartiment de càrrecs a fidels no només es mantenien: es van convertir en una estructura sistèmica. D’aquesta manera, el desequilibri històric entre els territoris peninsulars es consolidà de manera perpètua.

L’hexàgon que mai es tanca

En definitiva, el canvi de dinastia no va suposar el naixement d’una Espanya moderna, sinó la continuïtat d’un mecanisme secular, ara amb accent francès i embolcallat amb un relat més polit. Un relat que bevia de la mentalitat expansionista de l’hexàgon, però encara avui inacabat.

Seguint aquesta lògica política, Castella arribà fins a les Corts de Cadis (1812) —en plena guerra contra Napoleó— per formular per primera vegada “Espanya” com a estat unitari. L’objectiu de fons era l’homogeneïtzació territorial, cosa que mai s’arribà a assolir a causa de l’existència d’una diversitat lingüística, jurídica, cultural i econòmica interna.

La derrota de Napoleó i el posterior Congrés de Viena (1814–1815) van dibuixar un nou mapa continental. Les grans potències europees, obsessionades amb contenir França, van crear diversos “estats tap” —com ara els Països Baixos, Baviera o el Piemont-Sardenya— per frenar possibles expansions futures franceses. En aquest context, Catalunya, per la seva posició geogràfica, identitat històrica i tradició política, va tenir la possibilitat d’esdevenir la quarta pota d’aquest cinturó defensiu al sud. Però la combinació d’una Espanya governada per un Ferran VII absolutista i desacreditat, i d’unes elits econòmiques catalanes més interessades a mantenir els privilegis comercials dins l’imperi que no pas a redefinir la seva sobirania, van tancar aquella oportunitat històrica. Un episodi que demostra que les fronteres no sempre les marca la geografia, sinó les decisions —i renúncies— polítiques.

Des d’aleshores, el sistema clientelar i la corrupció estructural espanyola no només han sobreviscut, sinó que s’han adaptat a cada règim: de les xarxes d’influència teixides durant l’expansió feudal, evolucionades després pel procés de senyoriu de l’Antic Règim, als cacics del segle XIX, a les elits de la Restauració, als intermediaris del franquisme i als lobbies de la democràcia formal dels segles XX i XXI. El mecanisme sempre ha estat el mateix: concentrar poder i recursos en una minoria afí, mentre es proclama un discurs cohesionador que ignora o esborra les diferències internes.

I aquí és on el concepte de “Reconquesta” esdevé la peça clau de tota la ideologia política espanyola dels darrers dos-cents anys. A través d’un relat aparentment històric —amb una durada ininterrompuda d’uns mil anys—, aquest concepte fou emprat per les elits castellanes no només per justificar la unitat, sinó per presentar-la com a condició indispensable per sostenir l’estructura mateixa de l’Estat. Aquesta estructura s’alimenta creant dependències econòmiques i polítiques de les elits territorials envers el centre: privilegis, contractes, càrrecs i ajuts que asseguren la seva lleialtat i neutralitzen qualsevol dissidència. Sense aquesta xarxa de dependències —on la corrupció actua com a ciment—, el sistema esdevindria ingovernable.

Alhora, aquesta dinàmica de l’Estat espanyol també ha generat una resistència interna en alguns territoris que, malgrat les pressions, han sabut lluitar per preservar la seva singularitat, llengua, cultura i institucions pròpies. Però aquesta resistència —sovint menystinguda— també ha hagut de combatre no només l’ofensiva del centre, sinó la traïció d’aquells que, sense escrúpols, han venut el seu país a canvi de favors i rendes perpètues.

Així, la imposició de la supremacia castellana sobre la pluralitat peninsular és el mecanisme que permet perpetuar aquesta arquitectura de poder. L’hexàgon encara resta inacabat, no pas per manca de voluntat centralitzadora, sinó perquè la realitat peninsular —radicalment diversa des dels seus orígens— mai no s’ha acabat homogeneïtzant vers el centre. Només una mirada polièdrica permetria a Espanya vertebrar-se definitivament.

11Onze és la comunitat fintech de Catalunya. Obre un compte descarregant l’app El Canut per Android o iOS. Uneix-te a la revolució!