En general, en les organitzacions, el lideratge que ha destacat seria el del líder carismàtic. Un líder que convenç, mobilitza i acostuma a tenir un ego de considerables dimensions. Que és fred, poc proper, no es preocupa pel benestar mental del seu equip. Vol feina una bona feina feta i que la companyia o l’empresa en qüestió continuï en marxa. Però l’autèntic lideratge, aquell que aporta positivitat i que beneficia tothom de manera subtil i influent, pensant en el bé dels altres, és també el mateix que obté millors resultats. Això sí, crida poc l’atenció.

Tots hem sentit admiració per un líder que desplega seguretat i autoestima (potser aparent, però creïble). Ho hem llegit als llibres, vist a les pel·lícules i fins i tot, hem compartit temps amb aquesta mena d’autoritats. Aquest però, no té per què ser l’únic lideratge que funcioni i sigui efectiu. De fet, un autèntic líder és aquell que crea autoritat al voltant de la seva feina i que no entén de jerarquies ni poder. El soroll d’aquest “líder silenciós” no és pas visible perquè no en fa. No busca gaire protagonisme, fins i tot l’accepta amb certa resignació. La manera de descobrir-ne un és parlar amb persones properes, que tenen ganes de comentar-te les seves bondats.

Una autoritat creada a partir del respecte cap els altres

Sense afany de ser exhaustius podríem dir-ne algunes característiques i potser descobrim que tenim una persona així entre nosaltres. El líder silenciós s’arremanga per treballar i esforçar-se (es lleva ben d’hora, ben d’hora, i potser va a dormir ben tard, ben tard per estar amb la família o fer un cop mà en alguna causa). S’exigeix i en la mateixa mesura també exigeix, i per tant valora, els altres. Assumint la responsabilitat, fins i tot quan no ha estat directament el qui ha fet la pífia. Podríem dir que socialitza els guanys i es queda amb les pèrdues –a l’inrevés d’alguns directius de bancs d’inversió en fallida, que varen socialitzar les pèrdues i es van apropiar dels guanys. Clarament no practicaven el lideratge silenciós. Bé, potser quan van marxar amb una indemnització milionària varen intentar no fer gaire soroll, no fent dringar les monedes, però aquest silenci expost, no compta.

De fet, en els temps actuals on sembla que la corrupció troti sense fre, algunes veus reclamen més controls per limitar els comportaments abusius dels responsables d’organitzacions i polítics. Els controls formals són atractius, i la lògica simple ens porta a creure que més controls creen més control. Pensar així es pot anomenar una“il·lusió de control”. I tots ens hem il·lusionat en algun moment, somiant que les lleis i formalitats evitarien que quatre gats ens facin escurar la butxaca col·lectiva. Però no, els controls formals no poden garantir una solució definitiva. De fet, poden arribar a fer les coses tan complexes, que ens posin en un entramat de formalitats que paralitzin qualsevol acció. Mentre els quatre gats estaran mirant la manera de trobar en la complexitat un buit legal per a poder continuar abusant.

I potser més controls posarien els directius honrats en el viacrucis de la paperassa. Un cert control formal és necessari i indica la bona salut de l’organització, però voler evitar qualsevol descontrol és una mica patològic. Què preferim, evitar qualsevol abús, o fomentar i valorar-ne l’ús correcte? 

Un més de l’equip

Tornem al nostre líder. Molt sovint practica amb l’exemple. Diu, “fem això”, i ja s’hi ha posat. Sense excuses. Té un sentiment d’equip, de comunitat. Cuida les relacions entre els seus col·laboradors, de fet hi sent una preocupació real, per com els va la feina i la vida. Vol el seu bé, en majúscules, darrere de cada empleat hi veu una persona. I hi confia. Confia de vegades en les seves possibilitats més enllà del que cadascú confia en un mateix, ajudant a desenvolupar el talent que tots tenim latent. Tots nosaltres quan ens enfrontem amb una feina per primera vegada pensem, en sabré prou? Doncs ell o ella animen i donen marge a l’error, veuen l’esforç que hi ha al darrere de qui té ganes de treballar. Nota que a tots ens agrada aportar el nostre granet de sorra i rebre l’elogi o l’estirada d’orelles amb puntualitat.

Tothom li troba un ego petit. No direm que no en té, mentiríem (i ens ho diria). Però com que es coneix, només li deixa decidir coses menors. I es disculpa i accepta les crítiques. Les fa i les pot rebre, no s’ofèn ni se sent amenaçat davant del talent. Ben al contrari, vol persones amb talent, i sap dir davant de tothom: el mèrit és del Josep o de la Maria, o de tots una mica. I sobretot, sobretot, és silenciós i suau. 

Tant de bo entre tots poséssim de moda aquest tipus de persones a les empreses. Tots seríem una miqueta més feliços i potser treballaríem millor. No cal tenir por del teu superior, això no generarà que el treballador en qüestió sigui més productiu, només provocarà apatia cap a ell i la feina. Desitjo que si algun cop coneixeu algun “lider silenciós”, l’elogieu de tant en tant, encara que no li agradin gaire els afalacs. Que no defalleixi.

11Onze s’està convertint en un fenomen com a primera comunitat fintech de Catalunya. Ara, llança la primera versió d’El Canut, la super app d’11Onze, per a Android i Apple. Des d’El Canut es pot obrir el primer compte universal al territori català.